Publicitat
Publicitat

GRAN VICTÒRIA A GETAFE

Després d'un primer temps acomplexat, va capgirar el resultat fent un pas endavant

Una inèrcia guanyadora empeny l'Espanyol a ser valent i letal

No. No és casualitat que l'Espanyol hagi dormit cinquè, que hagi tornat a guanyar amb solvència fora de casa, que estigui convencent tothom amb un joc ordenat i coherent. Ahir a Getafe es va tornar a posar de manifest que aquest equip serà el que vulgui ser. Quan és valent, frega la perfecció i encadena atacs ràpids amb un replegament àgil i generós de tot l'equip. I obté premi, com va passar-li al segon temps. En canvi, quan juga a mitges i és prudent, perd punch i es torna vulnerable, inferior, com durant gran part de la primera meitat.

Fred, un pèl distret, a l'Espanyol va costar-li entrar en el partit. Quan ho va fer, el Getafe ja havia avisat un parell de vegades. Va intentar aparèixer Javi Márquez, es va buscar Verdú, tapat, massa lluny de la pilota, obligant la línia defensiva a arriscar amb passades llargues que no trobaven receptor en un lluitador Sergio García, sol en punta. Callejón, molt mòbil, va intentar dibuixar les habituals diagonals, però li va faltar encert en l'execució final.

Gol i reacció
Estirat i trencat en defensa l'Espanyol, el Getafe va pressionar la tova i dubitativa sortida de la pilota de Forlín i Víctor Ruiz i va trobar-se tres regals que va convertir en un únic gol. Curta renda per a un Getafe incapaç d'aguantar el tipus quan se li va diluir la fe en el toc de Parejo, quan va veure que les ocasions de gol que havia fallat davant Kameni, no es repetirien mai tan clares.

Va ser l'hora que algú assumís el rol de líder pel bàndol periquito. Incapaços Luis García, Javi Márquez, Verdú, Callejón o Sergio García de decidir qui havia de ser el director de la remuntada, van avançar tots per empènyer tot el bloc a trepitjar l'àrea rival i crear perill.

Com si hagués tirat molles de pa damunt la gespa, l'Espanyol va recordar quin era el camí de la victòria i quin el de la derrota i, després del descans, es va dedicar a recórrer-lo sense fre, convençut, llançat.

Segur d'ell mateix, l'Espanyol va sortir a menjar-se el món al segon temps. Fos quin fos el missatge de Pochettino als vestidors, els jugadors van mirar-se les cares i van entendre que tenien més futbol del que havien demostrat al primer temps. Van espolsar-se els nervis per jugar a fer el que fan sempre. Verticals, mossegant cada pilota, amb criteri en la creació de les jugades, l'equip va trobar entre línies als seus mitges puntes i va generar futbol. En una acció de fe, de talent, d'entrega, que resumeix l'esperit del segon temps, Sergio García s'inventa una retallada per assistir Luis Garcia, que encadena un control-regat meravellós per colar la pilota a l'escaire. Amb ràbia.

I amb picardia, el mateix jugador asturià va picar ràpid una falta perquè Callejón pentinés amb la cresta i capgirés el marcador. Abocat a l'atac, buscant matar el partit, els blanc-i-blaus van culminar uns magistrals minuts fent el tercer, obra d'un Sergio García reivindicat amb treball, i gols. Madur i hàbil, l'Espanyol va deixar morir el partit per assegurar els tres punts. Amb 37, ja es mira de tu a tu el València i el Vila-real per una plaça Champions.