Publicitat
Publicitat

De la cambra hiperbàrica a l'UCAM Múrcia

Tot el que ha passat en la vida de Mireia Belmonte entre el 3 d'agost, quan guanya la segona medalla de plata dels Jocs, i el 16 de gener, quan torna a entrenar-se sota les ordres de Fred Vergnoux, tindrà un capítol a part el dia que s'escrigui la seva biografia.

Abans de Londres, el CN Sabadell i el pare i representant de Belmonte van començar a parlar de la renovació del contracte, però el club va preferir esperar a després dels Jocs. Amb les dues medalles penjades del coll, després de l'agost de vacances, el club i la nedadora van començar a negociar al setembre amb una llista de 10 peticions, entre les quals un augment de sou i una cambra hiperbàrica, de la qual es podria beneficiar tot l'equip. Enmig de l'estira-i-arronsa, el 20 de setembre -i sense haver-se tornat a entrenar encara- el diari AS va publicar les xifres de la negociació. La Mireia es va enfadar pensant que era cosa del club, no va anar a la recepció a l'Ajuntament de Sabadell i només va anar a saludar les autoritats en el sopar posterior. El president del CN Sabadell, Miquel Torres, es va enfadar encara més, i va proposar a la seva junta directiva trencar les negociacions amb la badalonina. El seu tècnic, Fred Vergnoux, va dir que li havien pujat les medalles al cap, i que ja l'havia advertit abans dels Jocs. Belmonte, sense equip, es va començar a entrenar al CAR de Sant Cugat, on té una beca de la Generalitat, però no estava còmoda amb el grup d'entrenament. Entre gala de premis i acte publicitari -i n'han sigut uns quants-, buscava el seu lloc per preparar el Mundial, i va provar sort a Niça, on s'entrenava un grup important de nedadors olímpics.

A la ciutat francesa havia de viure sola en un pis en què havia de cuinar, anar a comprar, a més d'estudiar i entrenar-se. Va durar quatre dies, fins que es va adonar que el que volia realment era tornar amb el Fred, amb qui no havia deixat mai d'estar en contacte per telèfon. Les institucions catalanes i espanyoles van activar la llum d'alarma, ja que diuen que Belmonte es va arribar a plantejar deixar-ho córrer tot.

Finalment el Fred i ella van solucionar les seves diferències, però el president del club i ella no ho van aconseguir. L'empipament de Miquel Torres no s'havia calmat després de sis mesos. Calia, doncs, trobar un club que donés la llicència a Belmonte per poder competir. El Comitè Olímpic Espanyol es va posar en contacte amb un dels seus col·laboradors, l'UCAM Múrcia, que va trobar en el fitxatge de Mireia l'operació de màrqueting perfecta.