Joan Miquel Oliver enceta la represa literària amb un nou treball literari que confirma, amplifica i engrandeix la seva cosmovisió única del món i de la bolla: La vida no són matemàtiques a La Magrana. Es tracta d’un llibre, en efecte, difícil d’encasellar i, precisament per això, decididament estimulant. Més que una successió convencional de relats, el volum es construeix a partir d’ocurrències, anècdotes, intuïcions, dèries, troballes, curolles, bromes, conyes i petites epifanies que es van desplegant amb una llibertat insubornable. Dir que són ocurrències no és, en cap cas, una objecció: és una manera de dir i de reconèixer la singularitat d’una literatura que no necessita sotmetre’s a les convencions narratives per acabar essent original. Oliver escriu com qui obre finestres inesperades a la realitat i hi deixa entrar tot allò que habitualment queda fora de camp. I en aquest univers tan personal hi poden aparèixer, amb la mateixa naturalitat, el quiosc Alaska, l’enyorat mestre Toni Artigues, n’Alexandra Schneider i en Jaume Ripoll, de Filmin, convertits tots dos en peces clau d’un univers personal en què el quotidià, l’absurd, la deriva i la revelació conviuen amb alegria de revetla.
Hi ha en aquesta obra una gràcia i un enginy que són profundament mallorquins, però que Joan Miquel Oliver porta cap a un espai propi, una casta de surrealisme vitenc en què la realitat sembla haver estat lleugerament desplaçada del seu eix habitual. En aquest sentit, l’operació creativa connecta amb la d’Alice Rohrwacher, capaç de capturar determinades essències italianes sense convertir-les mai en postals. Oliver assoleix fites semblants amb Mallorca i els seus redols estimats: l’espiga l’absurditat, el caos, la tendresa, la decadència, la mala llet, i ho fa amb l’estranya capacitat de transformar alquímicament el costumisme naftalinós en deliciós deliri fins ara no aprofitat del tot. També parla de pel·lícules, cançons, quadres, llibres i desventures vitals que conformen el que podria ser el primer escaló d’una autobiografia episòdica.
Potser el més interessant de La vida no són matemàtiques és que Joan Miquel Oliver no es limita a repetir les fórmules que ja coneixem de la seva trajectòria: amplia el seu torrent creatiu i s’aventura cap a una literatura encara més imprevisible, pionera i llibertària. Qui el llegeixi pot desconcertar-se, evidentment, perquè no sempre ofereix les coordenades habituals de la narratologia o del dietarisme, però aquest desconcert és precisament una virtut: obliga a abandonar expectatives, a deixar-se endur i a acceptar que la literatura també pot consistir a mirar el món des d’angles insospitats. I això, en una literatura atropellada com la nostra, és una raresa que convé celebrar.
