Contra la llarga i fosca nit del franquisme

No cal ser cap lluerna per tenir la consciència que el pèndol de la Història torna a oscil·lar cap a una repugnant pujada de les dretes i de les ultradretes, una autèntica vergonya que confirma que els éssers humans som un animal idiota que travela moltes voltes amb la mateixa pedra. Davant d’això, i tot i que a vegades sembli que la literatura catalana sol oblidar-se de les realitats particulars i col·lectives, hi ha franctiradors que es resisteixen a sucumbir a les inèrcies i misèries generals. És el feliç cas d’un escriptor de raça que, en efecte, no concep la vida sense escriure: Joan Cavallé. El prolífic i respectat autor de Tarragona publica una nova i magnífica i necessària novel·la com és La nit (Angle Editorial). Plena de símbols, metàfores, documentació i picades d’ullet a grans obres de la cultura universal, La nit ens convida amb consciència a endinsar-nos en la llarga i fosca nit del franquisme i de l’horror d’una dictadura cruel i assassina dominada per Sa Excremència, el tirà més vell d’Europa, tal com el va anomenar sàviament Joan Brossa, tan hàbil que, tot i marxar a l’altre barri, ho va fer prou bé per embastar el vil negoci de tal manera que tot quedàs lligat i ben relligat. Així s’enceta el periple de Cavallé: després d’un vers de Raimon que dona títol al volum, penetram les òrbites d’un jove estudiant que participa d’una xarxa clandestina i que té una missió que ha de dur a terme en etapes, ell és el nostre Virgili en un infern social fonamentat en la por.

A més del coratge de trencar silencis i traumes i mutismes, i de dir veritats com temples relacionades amb la terrible actualitat, La nit de Joan Cavallé demostra altres i alts valors: la capacitat de traçar tot un mapa psicogeogràfic d’una Tarragona resistencial; el do de dialogar amb un clàssic eternament revisitat com és l’Ulisses de James Joyce; el superb control dels tempos i dels ritmes narratològics a l’hora de combinar paisatge extern amb introspeccions interiors; el domini ferri i perfecte de cada frase; l’expressivitat… Cada pàgina està marcada amb una elevada capacitat per generar interès, suspens, intensitat exaltadora. Per tot plegat, La nit és una novel·lassa i una sorpresa inesperada d’aquesta temporada que no em cansaré de recomanar.

Joan Cavallé, per sort, no està tot sol: hi ha altres samurais literaris talment Eduard Márquez, que va fer una radiografia d’aquesta època amb el colossal volum 1969 a L’Altra Editorial; o Julià de Jòdar, que amb La casa tapiada a Comanegra va continuar destapant la Gran Traïció que fou la suposada Transició cap a la democràcia… Aquestes tres propostes recents i portentoses podrien estudiar-se talment una de les trilogies polítiques més importants de les darreres dècades. A tall de resum, La nit de Joan Cavallé és una novel·la magistral.