La força d’una veu exiliada entre les barques

Lluís Servera Sitjar no és només una de les més bones persones amb qui puguis tenir la sort de topar, és també un home actiu que ha defensat projectes especials talment la revista de traduccions Superna, un poeta que sens dubte s’ha de tenir en compte per la qualitat dels seus versos plens de saviesa, un traductor d’absoluta referència que ens ha proporcionat excepcionals obres, un autèntic ambaixador cultural entre els Països Catalans i Itàlia. La seva darrera bella tasca ha estat traslladar a la nostra llengua La barca, primeríssim llibre del magnífic poeta Mario Luzi, per a l’emblemàtica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. No és la primera volta que gaudim de Luzi en català –ja que el mateix Servera Sitjar en va traduir La Passió. Via Crucis al Colosseu per a La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor– però l’aparició de La barca és una excel·lent excusa per tornar-hi: les millors lectures són relectures. 

Tal com el mateix títol indica, La barca és un llibre essencialment marítim, però que ningú no esperi que el que proposa aquest volum deliciós sigui explícit, típic, tòpic: es considera que amb aquesta obra es varen desfermar els primers corrents del moviment literari conegut com a ‘hermetisme italià’, és a dir, una escriptura amb tendència a la cripticitat, a llenguatges reconcentrats, a expressivitats altament metafòriques, a una admirable musicalitat i a un ús consubstancial de cada paraula. Tal voluntat d’escriure de manera diferent era ben voluntària: es tractava d’una reacció intel·lectual, estilística i política contra el triomfalisme grandiloqüent de les retòriques feixistes de l’època, però també era un convit a una participació activa durant el procés de lectura, i gràcies a tal gest el poema es convertia en un espai obert a múltiples i riques interpretacions. Per tant, el que aconsegueix poderosament Mario Luzi amb aquestes pàgines aquàtiques és regalar-nos un seguit d’imatges delicioses, d’estampes amarades de serenates i de cants nocturns en què amants fatals es bressolen entre tremolors de tota casta. La barca és el miracle fundacional d’una nova poesia que va canviar la manera de fer del segle XX amb una brutal capacitat d’influència, i el magnífic treball de Lluís Servera Sitjar transporta tot això al nostre codi lingüístic i al nostre sistema literari amb una fecunditat que constata, de bell nou, els lligams que ens fermen en un mateix marc: la Mediterrània. 

La barca, de Mario Luzi –amb traducció de Lluís Servera Sitjar a Jardins de Samarcanda de Cafè Central–’ és un llibre preciós, refrescant, emocionador, un clàssic perfecte per a aquest estiu però també per a qualsevol estació, i és que la millor poesia i les millors traduccions no tenen data de caducitat. Que gaudiu d’aquests dies, malgrat la calor, i ens tornam a llegir el setembre. Bons oratges!