Trenta anys de fosques lluminoses

A partir d’un determinat punt, cal mirar enrere per prendre consciència del camí caminat i de la feina feta, no pas per caure en un vanitós exercici de nostàlgia masturbatòria, sinó per copsar la dimensió i l’abast del que s’ha duit a terme per tal que aquest autoconeixement profund impulsi cap endavant, cap a nous futurs. Després de tres dècades de dedicació poètica, Pere Joan Martorell s’ha endinsat en el seu propi procés de conscienciació i ens convida, a través del volum que veu la llum gràcies a la Nova Editorial Moll, a penetrar les pàgines d’Ara que ja és fosc, una antologia d’autor que repassa i subratlla les seves composicions més destacades entre el 1995 i el 2025. Acompanyen el volum un seguit d’il·lustracions de l’artista plàstic Tomeu Coll, com també un excepcional pròleg de Lluís Calvo, que més que un paratext sembla una tesi doctoral, i un preciós epíleg de Lucia Pietrelli, que hibrida fons i forma per oferir algunes de les claus fundacionals de la cosmovisió martorelliana.

Si fos fàcil resumir l’obra d’un poeta estaríem davant d’una pobresa expressiva, però aquest no és, precisament, el cas. La poètica multiforme de Pere Joan Martorell s’amara d’influències decisives dels textos bíblics, de Miquel Àngel Riera, d’Andreu Vidal i de Màrius Sampere, entre d'altres, però després desplega un sistema mitològic propi amb un estil neoexpressionista bastit a partir de textos de veu sovint messiànica que exalta, com ja feia Josep M. Llompart, dos pols definitius: Eros i Tànatos, Amor i Mort. Entremig, totes les passions humanes, des de les més aberrants fins a les més sublims, per elaborar un fris complex del pas de l’ésser humà damunt la Terra, enmig del Cosmos. La sang de tot aquest univers es nodreix de reflexions que s’abeuren de textos filosòfics fundacionals però també del detallat coneixement de la psicologia humana. Predomina, sobretot, el vers lliure, però també hi ha poemes que investiguen les possibilitats del poema en prosa i, per altra banda, Martorell també ha practicat treballs de mètrica i rima que constaten la seva destresa tècnica com també la seva ànsia de subvertir les formes més clàssiques i convencionals. Finalment, topam amb referències a altres obres d’art: la música de Beethoven i Bach, o pel·lícules talment Léolo, de Jean-Claude Lauzon. Tot plegat és, en efecte, una extraordinària constel·lació amb alè de llegenda.

Tot i algunes conclusions obscures que indaguen en les tenebres personals i col·lectives, el to predominant és de goig vitenc, de celebració dels plaers i de defensa d’una existència amb sentit ple. Ara que ja és fosc confirma, talment un coherent compendi orgànic de trenta anys de fosques lluminoses, la voluntat d’un escriviure poètic per part d’un creador apassionat i destacable.