Escriptor, mestre i pare de Lluc i Joan, de 10 i 7 anys. Publica De sobte pensa en mi (Llibres del Delicte), una novel·la plena d’ironia. També és autor de Lèmmings, triada la millor novel·la negra 2019 al Festival Lloret Negre.
— Des que tinc fills que el món ha esdevingut un lloc més seriós. Els diners, que abans eren una cosa que a vegades tenia i a vegades no, de cop i volta resulten imprescindibles. Les ressaques, que abans es combatien amb tardes de sofà, ara esdevenen un obstacle perquè les criatures necessiten pares actius, no pas adolescents tardans. Pel que fa a mi, he vist de manera més clara que mai les conseqüències dels meus actes.
Per exemple?
— No puc dir al nen que no gasti diners en ximpleries i, en acabat, fer-ho jo. Del conjunt de gestos, actituds i comportaments que no ens adonem que tenim, en diem el currículum ocult i, com et pots pensar, és molt més poderós que no pas tots els sermons i consells.
Solem ser severs, amb els nostres pares.
— Suposo que jutjar els pares és un fet prou natural. Jo no ho he fet gaire. No han sigut gent autoritària, han sigut molt comprensius amb mi i sobretot generosos. Ara, he vist molta gent culpar els pares per errors que són clarament seus. Molts cops es tracta de persones amb un ego excessiu. Jo tinc milers de defectes, i alguns de ben galdosos, però aquest no.
Per què els fills ens fan perdre tant els nervis?
— Crec que és perquè ens hi veiem reflectits. Hi detectem els defectes que sabem que tenim nosaltres. També és cert que el vincle emocional fa que ens agafem les coses molt a la valenta. Com a mestre tinc molta paciència, i com a pare no tanta. Suposo que soc menys tolerant amb els errors dels meus.
Com recuperes el control?
— Quan perdo la calma intento recuperar-la respirant, i no ho dic de broma. A l’escola a vegades surto de classe, faig tres o quatre inspiracions i torno a entrar. Curiosament, els nens i nenes entenen per què ho faig i normalment quan entro es porten millor. A casa, a vegades cal separar els nens físicament, un a cada habitació, perquè han entrat en una espiral. Quan es relaxen poden tornar a estar junts. No tots els moments són bons per parlar.
En què has fracassat?
— He fracassat de manera miserable amb l’ordre, però no puc imposar-lo gaire perquè jo no en soc, d’ordenat. És el que et deia abans. Intento ser una persona coherent i no puc renyar els nens si la meva taula de treball sembla una sala de festes després d’un comiat de solter. En canvi, estic molt orgullós de les rutines lectores, que no he hagut d’imposar sinó que han vingut soles, suposo que per imitació. Cada dia del món llegeixo un llibre en veu alta i ells m’escolten.
Explica’m una anècdota, una de realment bona.
— La meva dona ho tenia difícil per tenir fills per una suma de factors que ara no venen al cas. Així que vam donar per fet que n’adoptaríem un. Quan ens vam casar vam viatjar a Myanmar, Birmània, i vam visitar un temple que, segons el guia, concedia desitjos. Allí vam desitjar tenir un fill o filla, pel mitjà que fos, ens era igual. Quan vam tornar de viatge, la meva dona estava embarassada. El metge va calcular quin dia va quedar-ne i saps quin va ser?
M’ho veig a venir...
— Exacte, justament el mateix dia que vam visitar el temple.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'De sobre pensa en mi' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Fes clic aquí per adquirir 'Lèmmings' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
