Novetat editorial
Suplements 27/01/2023

Pep Coll: “La religió hi pinta més ara que a finals del segle XX”

Escriptor, publica 'La llarga migdiada de Déu'

4 min
L'escriptor Pep Coll fotografiat a Barcelona aquesta setmana

Barcelona"On era Déu mentre els jueus eren exterminats durant la Segona Guerra Mundial?", es pregunta el protagonista de l'última novel·la de Pep Coll (Pessonada, 1949) després d'haver perdut tota la seva família. El títol del llibre –La llarga migdiada de Déu (Proa)– dona pistes de la resposta i capitaneja la història del colporteur (venedor ambulant) Samuel Silverstein, que acompanyarà un grup d'adolescents refugiats dels nazis en una abadia als Pirineus francesos. L'escriptor de llibres com Les senyoretes de Lourdes (Proa, 2008) i Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013) construeix una novel·la amb aires d'aventures que explora la supervivència, el pas a l'edat adulta i el paper de la fe i la religió en una de les èpoques més tràgiques de la humanitat.

La novel·la transcorre en una abadia regentada per la Creu Roja suïssa on es refugien criatures jueves durant la Segona Guerra Mundial. Aquests espais van existir realment?

— Hi ha llibres i cròniques del lloc on es refugiava l’allau de persones que arribava al sud de França l’any 1940. Hi va haver internats en castells restaurats, també en balnearis. Vaig pensar que aquest espai també podia ser un convent. Com que es troben al camp, els gendarmes també poden fer més els ulls grossos. M’interessava aquesta història per fer-me càrrec de com els gendarmes estaven obligats a detenir jueus. La França de Vichy va ser l’únic lloc d’Europa on als jueus no els detenia la Gestapo. 

D'on prové la figura del colporteur?

— A França era habitual fins als anys 20. Portaven botons, pintes, sabons, pintallavis, agulles de cap, ulleres, botons, fils, estampes i fins i tot aigua de Lourdes. Anaven per les masies i els pobles incomunicats i ho venien al detall. És un ofici curiós i entranyable. La guerra refà a vegades antics costums. Igual que ara passa a Ucraïna, que tornen a tallar llenya perquè és l’única manera que es poden escalfar.

Les criatures de l'abadia provenen de famílies jueves que se n'han separat per salvar-los. Com funcionava aquesta xarxa?

— Els jueus es van anar sorprenent en veure les maldats que es cometien contra ells. Primer es pensaven que només els deportarien. No s’imaginaven l’extermini. Quan van començar a veure que portaven famílies senceres als camps de treball, amb gent gran i canalla, se’n van adonar. A mesura que avançava l’extermini van cedir les criatures. A la ciutat era més difícil amagar-los, per això van anar buscant masies a França per col·locar-los. Rebien diners d’entitats americanes per acollir-los. 

La filosofia apareix a la novel·la sobretot a través d'un militar alemany. Per què li atorga aquest pes?

— Intento donar una certa justificació al nazisme ideològic, per això poso a la novel·la el capità alemany. Ell s’explica el nazisme amb una interpretació de la filosofia de Nietzsche. El que em sorprèn filosòficament és que els grans pares de la filosofia alemanya, Kant, Nietzsche i Schopenhauer, són furiosament antisemites. Kant ho és més per la religió que no pas per la qüestió biològica. 

La crisi de fe del protagonista serveix per arrencar la història. La religió està desapareixent avui?

— Després de Nietzsche, amb la França republicana, hi havia tot un sector intel·lectual i àmplies capes de la burgesia que tendien a prescindir de la religió. Semblava que hi havia un laïcisme que s’anava imposant i que la religió aniria desapareixent. Però no és pas així. La religió hi pinta més ara que a finals del segle XX. L’altre dia Putin assistia a una missa amb el patriarca ortodox i beneïa les armes que van a Ucraïna, quan Rússia havia estat un país anticristià i ateu durant 70 anys. Trump i Bolsonaro han estat envoltats d’Esglésies molt conservadores i reaccionàries. És una marxa enrere. Si a Déu el despertés el poble, encara, però és que el desperten les autoritats perquè els és útil per justificar la manca d’ideologia. Quan no tens ideologia, la religió serveix com a senyal d’identitat.

La novel·la se cenyeix als anys de la Segona Guerra Mundial, però alguns episodis que s'hi expliquen fan pensar en la guerra d'Ucraïna. Com veu aquest vincle?

— Vaig acabar d’escriure la novel·la fa un any i mig. La guerra d’Ucraïna no havia ni començat. Amb la Segona Guerra Mundial alguns deien que la guerra d’Espanya era un pròleg. Europa es va quedar al·lucinada en veure atacar la població civil, l’èxode cap al sud de França i els bombardejos de l’aviació franquista. Però al cap d’un any ho tenien els francesos. Les matances de la Segona Guerra Mundial no eren de militars, eren de civils. La guerra d’Ucraïna sembla ara un epíleg, perquè Putin està fent el mateix. Bombardeja els civils, els talla el gas i la llum, intenta guanyar castigant la població civil. I també segueix la idea de Hitler que els territoris veïns que parlen la teva llengua han de ser teus. 

Per què situa una família d'exiliats catalans a l'abadia?

— Perquè habitualment s’ha parlat dels republicans espanyols exiliats a França. Hi va haver un sector d’ERC i del Front Nacional que també hi van emigrar. La República a Catalunya va acabar com una olla de grills, els mateixos comunistes carregant-se els anarquistes, amb una guerra interna entre ells. Volia posar catalans catalanistes a la novel·la, que visquessin com un drama l’afusellament de Companys i que en certa manera tinguessin una idea de Catalunya com la que molts tenim ara. 

Samuel Silverstein porta la batuta de la història, però la novel·la és coral i cada episodi està encapçalat per un o dos personatges. Per què va optar per aquesta estructura literària?

— Els capítols del Samuel Silverstein tenen un to més distanciat, amb una tercera persona omniscient, i tenen moltes imatges de la Bíblia, que és un llibre literàriament deliciós. Aquests episodis són el tronc de l’arbre, els altres capítols són les branques, que es troben i conviuen amb ell. Tenen un to menys solemne, juguen amb el present i el passat i amb un llenguatge més col·loquial. Fer una novel·la coral com aquesta i com L’any que va caure la roca [Proa, 2020] m'ha suposat molt d'esforç. Em costarà il·lusionar-me per tornar a fer una novel·la com aquesta.

stats