No necessites el 80% de la roba que tens a l'armari
Conèixer els processos de producció de molts dels objectes que acumulem ens pot allunyar d'un consumisme insostenible i salvatge
BarcelonaNo és per voler esguerrar la festa, però pocs dies després d'acabar les celebracions nadalenques, hi ha un fantasma que s'apropa perillosament al nostre horitzó econòmic: el sempre problemàtic mes de gener. Aquests dies cada català haurà gastat, de mitjana, uns 750 euros i la majoria d'aquests diners s'han destinat a regals. Presents que, massa sovint, ni necessitem, ni ens fan especialment feliços, però que continuem fent i rebem amb la mateixa inèrcia amb què vivim el consumisme salvatge que ha envaït els nostres desitjos i pensaments. Aquesta és una manera d'actuar que, segons tots els estudiosos, està impulsada per la publicitat i la pressió social, i que té conseqüències molt negatives, tant econòmiques com mediambientals. I és que el problema ja no és gastar uns diners que ens poden fer falta en altres coses més importants, que també, sinó que la nostra fal·lera consumista afecta al nostre entorn.
"Una part del viure en aquest món globalitzat implica acceptar el fet que el mal és inevitable i que és el nostre deure minimitzar-lo". Explica Katy Kelleher, que acaba de publicar La terrible historia de las cosas bellas (Alpha Decay, 2023) en què la periodista i investigadora analitza com van sorgir i quin preu –material i no material– hem pagat per obtenir algunes de les coses que més ens agraden. I en aquest camp és on la moda s'acostuma a endur el premi gros, ja que sovint no som conscients de fins a quin punt ens amaguen els processos de producció de les peces que ens posem i quina és la seva petjada ecològica i humanitària. Que siguin les empreses tèxtils les que més gasten en greenwashing sol ser el millor indicatiu que alguna cosa està fallant. "Un ciutadà que no mostra curiositat i sentit crític en allò que consumeix no només té més números per ser enganyat miserablement, sinó que és còmplice, inconscient, d'injustícies laborals i mediambientals molt greus", explica Marta D. Riezu, que a La moda justa (Anagrama, 2021) reflexiona sobre com actuar –i vestir– èticament davant la voràgine consumista que ens envolta. Segons l'ONU, la producció tèxtil a tot el món és la responsable d'un 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i consumeix el 20% dels recursos hídrics del món. L'exemple més clar que no només no s'estan fent les coses bé, sinó que millor no escampar-les gaire, és que per fabricar uns texans es consumeixen uns 7.500 litres d'aigua, l'equivalent a la mitjana que beu una persona en set anys.
És per desgavells com aquest, que no només són ecològics –perquè si entrem a valorar les condicions laborals d'algunes de les fàbriques del sector de la moda i d'altres, s'agreugen–, que els especialistes apel·len a intentar conèixer amb la màxima claredat possible els processos de producció i a partir d'aquí actuar en conseqüència: "No em puc permetre comprar tots els productes orgànics de totes les granges petites que tinc al voltant, però puc triar els luxes amb saviesa", diu Katy Kelleher, que reconeix que com més investiga sobre el que vol comprar i entén com s'ha fet, més s'emociona amb l'objecte en si: "M'agrada veure el segell del fabricant en una peça de ceràmica o el segell d'un joier. Em complau donar suport a persones que són bones en el seu art".
Aquesta manera de comprar es contraposa totalment a conceptes com el de la moda ràpida, molt estudiat per la Marta D. Riezu. Durant anys hem sentit que la fast fashion era la gran democratització de la roba, però la realitat és que el preu que s'ha pagat per poder arribar-hi ha estat desorbitat. "Inditex va crear un mètode de producció veloç i exacte que els permetia saber què era més rellevant, què volava de les botigues. En comptes de dues col·leccions estacionals van proposar novetats cada setmana", recorda Riezu, que xifra en uns 10.000 dissenys diferents anuals els que proposa el gegant gallec. Això no només és del tot insostenible, és que canvia el valor social de la roba: "És pervers, rebutgem una peça de vestir no perquè ja no sigui útil, sinó perquè ens n'hem cansat, perquè ja no té un valor social –diu l'especialista–. Després d'anys de comprar a preus baixíssims, molts creuen que tot el que valgui més de vint euros és una estafa".
En aquest sentit, la periodista advoca per "educar en la qualitat, les matèries, els orígens i la producció de la mateixa manera que cada vegada som més conscients d'allò que mengem". A més, la seva recomanació és "fugir" del verb comprar: "Observar, avaluar i editar el que ja tenim. Fer-ho servir molt, redescobrir-ho amb alegria, associar-ho a bons records. La Sustainable Apparel Coalition calcula que amb un ús de deu anys ja hem neutralitzat l'impacte ecològic d'una peça. Intercanviar roba amb amics i família. Ajustar, reparar i millorar peces amb ajuda d'una modista: cuidar és subversiu. Vendre el que ja no fem servir a plataformes de segona mà. Si no queda una altra opció, comprar de segona mà; hi ha tanta oferta i circulació de roba que estarem comprant com nou, com qui diu".
La importància del desig
Una de les claus que defineixen el consumisme extrem del segle XXI és la profunda ànsia de desig per la novetat constant. A La terrible historia de las cosas bellas, Kelleher explica com va adonar-se de la necessitat que tenia de comprar maquillatge abans d'acabar-lo, fet que s'abraçava amb la teoria de la gratificació immediata, de Clark Hull, i de com el consum ens pot proporcionar un sentiment de plaer o satisfacció, encara que no sigui durador: "El desig és una cosa estranya que necessitem per continuar endavant", explica Kelleher: "La manca de desig indica una depressió greu, perquè és un moviment endavant, un acte esperançador". En aquest sentit, cal llegir els estudis de Marta D. Riezu amb relació a la roba, i de com acabem acumulant roba que no fem servir. De fet, assegura que només ens posem un 20% del que tenim a l'armari.
La clau és seleccionar en comptes d'acumular? "Crec més en una selecció realista i en un redescobrir i aprendre a gaudir de la repetició. La repetició conforma l'estil", explica la periodista catalana, que recomana reavaluar el que tenim amb una mirada satisfeta: "Amb el que hi ha a l'armari faríem per dècades. Una altra cosa és la vanitat, l'ansietat per l'estatus, l'avorriment". Kelleher remata amb una frase per reflexionar: "Els límits són necessaris. No podem tenir-ho tot, ni fer-ho tot".
