Les netedats

El concepte d’ablució fa referència a un procés de neteja per aconseguir una purificació espiritual tant a la religió catòlica com la musulmana, i és també una de les fases de sublimació del procés alquímic canònic. Ara l’admirat i estimat poeta Miquel Bezares el reinventa per al seu nou volum de poemes: Les ablucions a AdiA Edicions, segell que ha apostat per ell amb un furor poc habitual, ja que l’autor nat a Llucmajor hi ha publicat Els voltants d’Olívia, Mal pas, El col·leccionista i Cleveland. Gràcies a les pàgines de Les ablucions assistim als avatars d’una relació amorosa amb tots els seus múltiples sediments, sotaboscos i capes submarines. S’hi explicita un desig que sembla antropològic, ancestral, primigeni, fundacional, tel·lúric, còsmic. Tanmateix, malgrat l’amor constatat, s’imposa el perill de la irreconciliable separació que existeix entre els cossos i les consciències, distància que empara el xoc violent de contraris, talment tot allò que separa bosc de mar. S’enceten així tota una sèrie de binomis enfrontats que avancen paral·lelament a altres contrastos: tu/jo, llum/ombra i respirar/existir. Les ablucions de Bezares és un llibre ple de sinceritat, però també de figuració: l’elaborada expressivitat combina un llenguatge altament metafòric i una prosòdia propera. Sens dubte, els poemes són marcadament simbòlics i beuen de les arrels trobadoresques, però també de l’espiritualitat metafísica, i al final es poden llegir com a cartes d’amor atemporals. L’escenari dels amants és d’exaltació i passió d’una natura que iguala i que en cap cas no es relaciona amb la devastació dels nostres paisatges per culpa de l’especulació immobiliària i la massificació turística. Per aquest motiu Les ablucions sembla un oasi, una utopia o, més aviat, una antidistopia que sorprèn per l’audàcia i per la defensa de formes de vida no humanes talment els perseverants i obstinats fongs de lenta però magnífica eficàcia, idea que es pot relacionar amb l’apocalíptica sèrie The Last of Us.

Un altre fonament igual d’important és la reivindicació del poder de la creació i de la complicació, bastions que proposen xarxes empàtiques més complexes i sistemes relacionals més profunds. Destacat el fons, ara cal subratllar la forma: decasíl·labs perfectes sense rima però amb molt de ritme i una musicalitat que no renuncia als ressons i ecos interns talment rimes subtils. A això s’afegeixen belles i atàviques expressions arcaiques que dibuixen una atmosfera que uneix classicisme amb postmodernisme i una estructura meticulosíssima: seqüències de nou poemes més una coda per aconseguir-ne deu en cinc grups diferenciats que perpetren 50 poemes justos, exactes, precisos com destrals o com canyes de pescar. Les ablucions confirma, netament, que Miquel Bezares ja és un clàssic modern.