Música
Suplements 29/07/2022

La mort de la cançó de l’estiu

Els nous hàbits de consum han accelerat la desaparició d’algunes tradicions que fa res semblava que serien eternes

8 min
El reis i reines de l'estiu

Els nous hàbits de consum han accelerat la desaparició d’algunes tradicions que fa res semblava que serien eternes. Una d’elles és la cançó de l’estiu, la sintonia que cada any ens acompanyava arribats els mesos de calor i que tothom sabia quina era. La que sonava a absolutament tot arreu, més que qualsevol altra. Al xiringuito de la platja, de fil musical al supermercat, i a la discoteca, quan arribava el moment àlgid de la nit. I si a la ràdio era la número 1, a la televisió apareixia en tots els programes i l’intèrpret era el personatge del moment que se’t podia colar fins a la sopa. Com ha passat habitualment en la indústria musical, on les coses quasi mai succeeixen perquè sí i que es cura en salut per controlar els nostres gustos a cop de talonari, les cançons de l’estiu no s’han decidit per atzar o iniciativa popular: tret d’algun miracle inesperat, les discogràfiques han invertit tones de diners en promoció perquè la seva fos l’escollida.

Avui dia el títol de la cançó de l’estiu ha perdut importància, però fa tot just un lustre encara tenia una transcendència cabdal. Aquest 2022 de discos quasi no se’n venen, la música a la televisió pràcticament ha desaparegut i la ràdio es manté com a única font tradicional d’influència, ara acompanyada pels algoritmes de les plataformes de streaming i la presència a les xarxes socials. El nou paradigma dicta que és molt més rellevant una bona posició a Spotify i YouTube o que esdevingui viral a TikTok o Reels que no pas que la punxi un discjòquei d’una radiofórmula. Aquesta diversificació possiblement sigui la responsable que avui dia no hi hagi una única cançó repetint-se a tot arreu de manera categòrica. Això, i també l’augment incontrolable de la competència –hi ha més gent que mai publicant cançons a la xarxa–, ha descafeïnat la competició.

Heu pensat quina ha estat l’última cançó indiscutible de l’estiu? Quasi segur que tothom identificaria unànimement Despacito, de Luís Fonsi, de l’any 2017. Des de llavors l’impacte als mitjans i a internet, que és el que avui realment mesura si existeix o no una cançó vencedora, ha anat decaient. Evidentment que aquests últims estius, tot i que la pandèmia no ha deixat gaire espai per a l’hedonisme, hi ha hagut cançons que podrien ser-ne considerades (Callaíta, de Bad Bunny, el 2019 o Todo de ti, de Rauw Alejandro, l’any passat, van ser les més escoltades a Spotify a Espanya durant els mesos de juliol i agost), però ha minvat la fal·lera per saber quina és la guanyadora única, sinó que ara n’hi ha diverses.

Amor i cors trencats

Fixar quan comença a fer-se popular la cançó de l’estiu com a concepte modern és relativament senzill, ja que apareix a Itàlia als seixanta. Anant més enrere, és des que la indústria musical s’expandeix al voltant de la música popular que l’estiu ha estat època de grans llançaments. Elvis Presley, Frank Sinatra, Ricky Nelson, Cliff Richard, Doris Day. Tots ells publicaven les seves apostes específiques cada temporada. Als anys cinquanta, en plena consolidació de la cultura adolescent, vehiculada entre altres elements a través del pop, les discogràfiques van entendre que els mesos de juny, juliol i agost eren una temporada propícia per apostar per cert tipus de cançons. Ja llavors versaven d’amors estacionals i cors trencats i et feien moure els malucs, com l’irresistible Don’t be cruel, d’Elvis, apareguda el 13 de juliol del 1956.

A la dècada següent el concepte cançó de l’estiu es fa cada vegada més popular, una concepció cada cop més propera a la que hem tingut fins fa quatre dies. Els grups més populars del moment van continuar publicant regularment canonades a l’estiu. N’hi havia de la Tamla Motown (Les Supremes van publicar Where did our love go el juny del 1964), de la british invasion (All you need is love, dels Beatles, el juny del 1967), i altres clàssics com els Beach Boys (Wouldn’t it be nice, el juliol del 1966). Si concretem al màxim tot el que suposa la cançó de l’estiu, l’origen més proper apareixeria en un concurs televisiu italià del 1964. La indústria musical transalpina buscava un substitut estiuenc al Festival de Sanremo, d’aquí la creació d’Un disco per l’estate (Un disc per a l’estiu), concurs que emetia la televisió pública que va tenir un èxit descomunal al seu país. A les ones hertzianes espanyoles feia anys que s’havien apuntat a buscar una cançó per a l’estiu, però l’adopció d’aquest tipus de gales va ser el que va consolidar i donar forma a la tradició. El 2019, el Laboratori d’Innovació de RTVE va fer una llista amb totes les cançons de l’estiu a l’Estat des del 1939, i la d’aquell any era La morena de mi copla, d’Estrella Castro. Tot just s’havia acabat la Guerra Civil i no la comptem com de gaire celebració, com tampoc ho fem amb els durs anys posteriors. Per trobar una cançó de l’estiu més en consonància amb un ambient festiu cal revisitar els seixanta, amb Black is black, de Los Bravos (1966); Tres cosas (salud, dinero y amor), de Cristina y Los Stop (1967), o Un rayo de sol, de Los Diablos (1970).

Als setanta el terme ja estava plenament inserit en l’agenda mediàtica i eren moltes les cançons que batallaven per aconseguir un títol que assegurava infinites gales televisives i múltiples concerts estiuencs. A poc a poc es va anar creant un moviment entorn d’aquest fenomen, ja fos per artistes tan consolidats com Raffaella Carrà, en les seves incursions al castellà –Fiesta, l’estiu del 77, Hay que venir al Sur, el del 79, o Caliente caliente el del 1981–, o per un nou gènere de cantants directament encarats a facturar la cançó estiuenca.

El rei de l’estiu

El cas més paradigmàtic va ser, esclar, el de Georgie Dann, mite de la cançó de l’estiu durant quasi quatre dècades. Si hi ha una banda sonora de la calor, és la seva. Mort el novembre passat, Dann va estar buscant el títol de cançó de l’estiu des de mitjans dels setanta, centrant tots els seus esforços en aquesta mena de gènere pop. I realment en va aconseguir més que qualsevol altre cantant: El bimbó (1975), Carnaval, Carnaval (1983), El africano (1985), El negro no puede... (1987), El chiringuito (1988), La barbacoa (1994). Són moltes, però es podrien haver multiplicat amb una dosi extra de fortuna, ja que la trajectòria discogràfica del francès és una cerca indissimulada i constant de l’himne calorós. Hi ha artistes que busquen transcendir, que es mouen en l’avantguarda, el prestigi i la influència posterior de la seva obra. A Dann tot això no li importava en absolut. “Molts parlaven de mi com el rei de l’estiu amb menyspreu”, explicava en una entrevista el 2012. “Agradarà més o menys, però mai va enganyar ningú respecte a les seves expectatives i intencions: simplement es va guanyar la vida fent els estius una mica més feliços a la gent”. I això té molt mèrit, sobretot perquè ningú dubta que ho va aconseguir.

Georgie Dann en una imatge d'arxiu.

Músics com el francès, sumats a derivacions potser més qüestionables estèticament com King África, van acabar de definir un tipus de cançó de l’estiu que va tenir gran èxit entre els vuitanta i els inicis de segle. La cançó de l’estiu havia de ser divertida, amb una tornada infecciosa, banal, picant si podia ser i, sobretot, rotundament ballable. Del primer a l’últim acord, allà s’hi demanava ballaruca. És possible que en una acadèmia del bon gust no s’acceptessin versos amb dobles sentits com “Está el menú del día, conejo a la francesa, pechuga a la española y almejas a la inglesa ” (d’El chiringuito, de Georgie Dann) o de la profunditat de “Con este ritmo loco no paro de saltar, por eso te digo la marcha sigue igual. Y sigue saltando, saltando sin parar ” (de Salta, de King África). Però, i què? Durant molts anys la gràcia de la cançó de l’estiu va ser exactament aquesta: no demanar-li res més que provocar un bon moviment de malucs per sobre de cap altra consideració. Aquestes cançons podien ser tractades amb desconsideració la resta d’any, però a l’estiu eren les reines, tot s’hi valia.

Els últims trenta anys la cançó de l’estiu ha transitat pels gèneres que estiguessin de moda. Per aquí hi ha passat quasi tothom, tot i que derivant cada vegada més cap a la cançó llatina, absolutament hegemònica, que ha deixat el pop anglosaxó lliure per disputar altres batalles en altres temporades, com Nadal. És evident que la música en anglès sona, i molt, a l’estiu (alguns exemples dels últims anys són Billie Eilish i Dua Lipa), però les cançons en castellà han estat les històriques reines d’aquesta època. I aquí el reguitzell és amplíssim i va des d’autèntiques superestrelles de l’estil de Shakira i Ricky Martin, fins a artistes que van aparèixer –i desaparèixer– com un bolet, cas de Las Ketchup, que el 2002 van tenir un èxit descomunal no només a l’Estat, sinó a tot Europa, gràcies a Aserejé. I cal també recordar les diverses generacions de cantants sorgits als talent show de torn (de Bisbal i Chenoa a Lola Índigo i Aitana) o els èxits derivats d’anuncis de televisió, com les cançons de les publicitats estiuenques d’Estrella Damm –aneu a saber què se n’ha fet, d’aquells Billie The Vision & The Dancers–. I d’acord que hi ha pocs miracles, però sí que s’ha colat algun èxit ben surrealista, com va ser l’Ai, se eu te pego de Michel Teló, promocionat per diversos futbolistes coneguts l’estiu del 2011.

L’amor, tema recurrent

Arribats a avui, haurà d’aparèixer un hit rotundament incontestable i que passi per damunt de tot per ser declarat la cançó de l’estiu. El temps dirà si torna, o no, a passar. Mentrestant, ens haurem de guiar per la cançó que Spotify digui que ha estat la més escoltada sense que cap altre agent independent ho pugui corroborar. Sent realistes, possiblement tot el que envoltava aquest títol no tornarà mai més, sobretot perquè s’ha perdut la presència de la cançó a la televisió, gran pal de paller comú, col·lectiu i intergeneracional en contraposició a l’internet d’avui, de molt més consum solitari i fragmentat per edats.

El que no canvia és que la indústria continua apostant per l’estiu com una època excel·lent per a cert tipus de llançaments, buscant l’èxit en l’estació de l’any en què més es balla i se celebra. Així s’entén l’aparició, els últims dies, d’Así bailaba, de Rigoberta Bandini; 2 be loved (Am I ready), de Lizzo, una de les cançons amb més potencial de ser la de l’estiu que ha fet mai, o també el Despechá de Rosalía, de la qual era un èxit només amb pocs segons a TikTok. Fins i tot artistes més petits, com Lildami (Supermercat ), Flashy Ice Cream (Un estiu perfecte ) i Da Souza (24/7, el tema més ballable que han escrit en deu anys), aprofiten la temporada per treure material nou, encara que sigui per mostrar novetats en sengles gires estiuenques.

Dime pa’ dónde vamo’ después de la playa. Si nos secamo’, yo traigo la toalla. Y de nuevo nos mojamo’, pero en mi cama. Te vo’a dar tabla de surfear, bebé, canta Bad Bunny a Después de la playa, publicada fa un parell de mesos. Si hi entrem sense prejudicis, ens adonarem que aquesta lletra, potser unes dècimes menys picants, l’haguessin signat els Beach Boys un juliol de fa seixanta anys. Les coses, al cap i a la fi, no han canviat tant, i qui sap si ja no hi haurà mai més una cançó per aquestes dates que conegui absolutament tothom. El que és segur és que la música de l’estiu viurà per sempre.

stats