Màscares, espaguetis amb mandonguilles i molt xampany: així va ser la festa del segle de Truman Capote

BarcelonaBlanc i negre. Aquests són els colors que Demi Moore, Calista Flockhart, Naomi Watts i la resta del repartiment de Feud: Capote vs The Swans van triar pels outfits que van lluir a la première de la nova sèrie del totpoderós Ryan Murphy, que recorda l'enfrontament de l'escriptor amb algunes de les seves millors amigues. El codi de colors no és una casualitat, sinó una referència evident a un dels esdeveniments socials més sonats de la història de Nova York: el Black and White Ball, la coneguda com a festa de segle que Truman Capote, convertit ja en una celebritat, va organitzar el novembre de 1966, un dilluns després del pont d'Acció de Gràcies. Tothom que era algú estava en aquella festa i si estava en aquella festa havia de vestir per imperatiu legal de negre i blanc. Més enllà de les seves obres literàries, el gran ball que va organitzar a l'hotel Plaza es pot considerar com una de les grans creacions de l'autor d'Esmorzar a Tiffany's.

Home d'infància difícil i vida adulta complicada, Capote es va convertir en referent de la novel·la de no-ficció amb A sang freda, publicada a principis del 1966. Era la seva gran fita professional, així que l'ocasió mereixia una celebració. Organitzar una festa per a ell mateix li semblava de certa vulgaritat, així que se les va empescar perquè oficialment el ball fos en honor a Katherine Graham, editora del Washington Post, diari del qual va assumir les regnes després del suïcidi del seu marit el 1963. Tot i ser una de les dones més rellevants dels Estats Units, Graham no tenia gaire presència en la vida social novaiorquesa. "El Truman em va trucar aquell estiu i em va dir: «Crec que necessites que t'animin, així que t'organitzaré un ball». Jo li vaig dir: «No necessito que m'animin i de què estàs parlant». La seva resposta va ser: «Sí, sí, sempre he tingut al cap aquesta idea d'un ball blanc i negre»", recordava l'editora temps després. Graham creia que Truman l'havia triat a ella com a convidada d'honor perquè així s'estalviava entrar en conflicte amb els seus cignes, les seves amigues de l'alta societat de Nova York que s'haurien engelosit si Capote hagués mostrat favoritisme per alguna d'elles.

Inspirat per l'escena de les carreres d'Ascot de la pel·lícula My Fair Lady i el vestuari de Cecil Beaton, Capote estava determinat a fer una festa com cap altra abans i utilitzar la sala de ball de l'hotel Plaza, on sempre havia desitjat fer una gran celebració. I res el va aturar. Organitzar la festa es va convertir en una autèntica obsessió per a Capote, que va elaborar una llista de 540 convidats, dels quals no va fallar ningú. Frank Sinatra i Mia Farrow, que llavors, estaven casats; Vicente Minelli; Andy Warhol; els ducs de Windsor o Lauren Bacall són només alguns dels noms dels ultrafamosos que van acudir a la crida de Capote, que va imposar un dress code blanc i negre, l'obligatorietat de dur una màscara que només es podrien treure quan toqués la mitjanit (ell, però, estava exempt), i la possibilitat per a les dones de dur un vano. "La idea era que poguessis demanar ballar a qualsevol que et resultés atractiu, asseure't a qualsevol lloc que et vingués de gust i després, en arribar la mitjanit, quan es poguessin treure les màscares, buscar els teus amics de sempre o quedar-te al costat dels que havies conegut aquella nit", va explicar Capote al New York Times. Segons l'editor Leo Lerman, l'autor es va passar tot l'estiu treballant en el ball, prenent notes en multitud de llibretes i decidint la llista de convidats. "S'ho va passar realment bé organitzant-lo. Li encantava dir: «Bé, potser et convido o potser no et convido»".

El ball va posar sobre la taula els trets més dictatorials de Capote, que va obligar molts amics a celebrar sopars previs a la festa per escalfar motors de cara al gran esdeveniment i que, així, els convidats ja arribessin animats al Plaza. L'escriptor va esperar fins a l'últim moment per enviar bona part de les invitacions: no era deixadesa, sinó una mena de tortura psicològica cap als possibles convidats. Capote gaudia comprovant l'ànsia d'algunes de les persones més rellevants de Nova York i els Estats Units per aconseguir figurar en l'exclusiva llista de convidats, que havia confeccionat buscant persones dels perfils més diversos. Si a la bústia apareixia la invitació daurada és que havies aconseguit ser prou important o encisador per assistir a la festa del segle. "Durant anys havia pensat que seria interessant ajuntar persones dispars i veure què passava", va explicar anys després a la revista Esquire. Va haver-hi intents de suborns i exclosos de la guest list que es van inventar viatges de feina per no haver de fer front a la indignitat de no ser un dels elegits de Capote. Com li va confessar l'escriptor a la seva amiga Kay Meehan, "la diversió d'una festa està en aquells a qui no invites".

La invitació de Capote especificava que la festa arrencaria a les deu de la nit, però dues hores abans curiosos i mitjans ja es congregaven davant de l'hotel Plaza. Les cròniques de l'època asseguren que la ciutat vivia un estat d'excitació similar al que s'experimenta les hores prèvies a la Super Bowl, l'esdeveniment esportiu més important dels Estats Units. Els mortals que no tenien accés a la festa rebien els convidats amb aplaudiments i cridòria, un escàndol al qual estaven acostumats els invitats que tenien experiència en catifes vermelles, però que va agafar per sorpresa aquells que eren d'àmbits aliens al show business. Capote i Graham van estar-se dues hores a l'entrada del saló saludant els convidats. Ell, en qualitat d'amfitrió, es va encarregar de presentar cada un dels convidats a l'editora del Washington Post, que en molts casos desconeixia qui eren aquelles persones que havien vingut a una festa en el seu honor.

Tot i l'esnobisme patent de la llista de convidats, a l'hora de triar el menú de la festa Capote es va deixar endur per les passions terrenals. Segons recull l'escriptora Deborah Davis al llibre Party of the century: The Fabulous Story of Truman Capote and His Black and White Ball, l'amfitrió tenia molt clar el menú del bufet que se serviria a mitjanit. Era indispensable que hi hagués ous remenats, salsitxes i bescuits. El toc Capote es va notar en dos plats que semblaven poc adients per a una festa de gala: espaguetis amb mandonguilles –especialitat italoamericana– i un estofat de pollastre, una recepta pròpia de la cuina del sud dels Estats Units –Capote era de Nova Orleans– del qual el Plaza en servia una versió refinada. Aquest menú, gairebé infantil, va ser regat amb 450 ampolles de xampany Taittinger que se servia des de quatre barres diferents situades en punts estratègics de la sala.

Una fira de les vanitats en plena guerra del Vietnam

El glamur que es passejava per la Cinquena Avinguda i pel saló del ball de l'hotel Plaza era totalment contradictori amb el tens moment polític que es vivia als Estats Units, enfangats en la guerra del Vietnam. La fira de les vanitats de Capote no es va salvar de tensions pel conflicte armat: el columnista del New York Post Pete Hamill va acusar l'escriptor de frivolitat per organitzar una gran festa quan milers de joves nord-americans estaven morint a la guerra.

L'actriu Candice Bergen, una de les convidades, recordava temps després la contradicció vital que suposava anar a la festa del segle en plena guerra. "Recordo la culpa que vaig sentir, o més aviat la culpa que altres persones pensaven que havia de sentir. Jo crec que tenia dinou anys. Els periodistes se'm van acostar i em van preguntar: "¿No és inadequat fer un ball per a cinc-centes persones quan hi ha una guerra?" Crec que va ser l'actor Douglas Fairbanks, que anava disfressat amb una caputxa del seu botxí, que va dir: "La pregunta és inadequada". Algú altre, que portava una màscara de ratolí amb orelles petites, va afegir: "La guerra és inadequada". Avui dia no m'imagino ningú intentant racionalitzar un acte com un ball", explica la protagonista de Murphy Brown.

Amb sentiment de culpabilitat o sense per la guerra del Vietnam, la festa es va celebrar i quan a les tres de la matinada els ànims començaven a decaure, molts van continuar la gresca fora de l'hotel. Un any després els ecos de la festa encara se sentien. El desembre de 1967, la revista Esquire va fer una portada protagonitzada per vuit celebrities de diferents àmbits que no van ser convidats a la festa i que miraven a càmera amb cara d'enfadats. El títol de portada deia: "No hauríem vingut encara que ens haguessis convidat, Truman Capote!"