Llengües de foc, poemes en flames

La poesia anglosaxona ha fascinat i conquerit el món sencer amb influències diverses a través de poètiques tan variades i portentoses com les que van des de Milton fins a Plath, passant per Byron, Blake, Dickinson, Whitman o Sexton, per citar alguns il·lustres noms inqüestionables. També és ver que, pel que fa a les veus que ens arriben del Regne Unit, la cadena de continuïtat es va començar a esquerdar a partir de Hughes i Larkin, probablement els darrers creadors que han assolit el cim canònic. I després què? I qui? Hi ha hagut més poetes, és clar, però per desgràcia ens són desconeguts, per no parlar de la ignorància que patim quan es tracta d’esmentar gent viva que ara mateix estigui treballant la manejable llengua de Shakespeare. I doncs?

Coneixedora del fecundíssim panorama actual, i prou generosa com per tal de començar a establir les bases d’una represa connectiva amb aquest racó de món cada vegada més lluny de nosaltres per culpa del Brexit i de polítiques d’ultradreta que estan destruint Europa com un càncer, Jèssica Pujol Duran va seleccionar i traduir una mostra de poesia anglesa actual. El resultat és, al meu entendre, una antologia excel·lent, importantíssima, destacable per la seva qualitat literària però també per l’alenada fresca que representa com una bella constatació d’uns quants dels majors talents d’ara. La proesa porta per títol Llengües de foc i es troba a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Com diu Philip Terry al pròleg: “El llibre hauria de tenir una bona acollida als territoris de parla catalana, ja que la poesia catalana de l’era moderna és de les més innovadores del món, com demostra l’obra de Joan Brossa, amb una escriptura que explora el potencial poètic del llenguatge i la renovació de les formes”. Sí, les veus de Llengües de foc proposen poemes en flames en què la mutació textual i el risc expressiu són trets definitoris.

El ja llegendari Stephen Watts proposa un passeig psicogeogràfic per prendre consciència de la bella diversitat de Brick Lane: “Aquest carrer s’ha convertit en el riu de la nostra allau / i tots estem fluint”. Sean Bonney troba la bellesa en l’apocalipsi tot excavant ecos de Hölderlin amb ràbia audible. Andrea Brady ens recorda que, encesa de versos, no és de confiança, i amb furor canta paràboles precioses. “És tard. I sempre serà tard”, clama Denise Riley amb el seu extrem retrat de maternitats ferotges. R.T.A. Parker explora el model de poema (anti)èpic d’Ezra Pound amb “coits utòpics. / Copulant als turons, al Zabriskie Point, / l’erototànatos de l’Emil, aquest do natural i abundant.” Són només quatre de les quinze plomes aquí triades i traduïdes per una Jèssica Pujol Duran en estat de gràcia que ens proporciona un volum imprescindible per unir el món amb la passió per la poesia més insubornable. Tot un triomf.