L’excels jardí de les mèrleres

Àngel Terron és un dels poetes més singulars de la generació dels 70 per la seva contribució estètica, una sàvia i expressiva fusió de ciència, lirisme i memòria. Aquest hereu de Gabriel Ferrater, Marià Villangómez, Josep Palau i Fabre i Jorge Luis Borges publica amb la mateixa regularitat que Philip Larkin: un nou volum cada sis anys. Va ser una feliç sorpresa que l’estiu passat guanyés el Premi Pare Colom de poesia amb un darrer recull, El jardí de les mèrleres, a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Tot i que alguns dels poemes s’havien pogut llegir al Llibre d’Artista Draft Art amb Albert Pinya.

Terron té la certesa que la poesia és una forma de coneixement (“la paraula és la revelació”) i entén el poema com un artefacte complex que té el poder d’adoptar diferents formes, des de l’aforisme aclaparador (“La llum maltracta amb ficcions la realitat”) fins al llarg poema en prosa (La sal o la banda de Möbius). L’escriptura poemàtica és un fil conductor que ajuda a vertebrar les diferents disciplines pensamentals o creatives de l’ésser humà, des de la física quàntica fins a la pintura o la música. A més a més, Àngel Terron té una fe cega en els projectes col·lectius, com constata la composició Europa, un manifest que es resisteix a la gradual destrucció d’un somni compartit en perill.

Però no només hi ha literatura al servei de la intel·ligència, l’obra del catedràtic en Química Inorgànica a la UIB és una de les més sensibles, pel to confessional i pel dolor que expressa: “Hi ha un enyor antic” que es transforma en “un desfici que creix cada dia, que fa més dificultós respirar…”. Tampoc no renuncia a l’ocurrència sorprenent o a la il·luminació mística (“L’esforç d’un pinyol de llimona per ésser llimonera, i esdevenir a la fi llimona, és tan immens com la pietat de Déu”). Una altra de les claus del projecte d’Àngel Terron és la certesa que mirar pot esdevenir un acte de creació: “Una pila de cent maons són sols cent totxos. / L’arc fet amb cent dovelles és sols un únic arc.”

El jardí de les mèrleres d’Àngel Terron dialoga directament amb Ara he vist passar una mèrlera de Miquel Àngel Adrover, però també amb Blai Bonet o Horacio Sapere. Aquest excels poemari és un colpidor homenatge a la cultura lúcida que amara els goigs i les neurones del subjecte líric, que s’expressa amb intensitat però també amb melangia. L’art forma part del nostre codi genètic, així el poeta (al)químic copsa com Giorgio de Chirico dibuixava els seus somnis abans que ell nasqués. Els poemes d’Àngel Terron ens fan fremir en la descoberta de la nostra humana, i per tant fràgil, condició sempre a la recerca del saber, de la bellesa i del consol.