L’esplèndida joia de penetrar el cos humà

Quan era petit, m’encantava mirar, amb l’embadaliment de l’atenció dedicada i absoluta, l’educativa sèrie de dibuixos animats Una vegada hi havia… la vida –també anomenada La vida és així per la preciosa cançó que obria cada capítol–, i al·lucinava amb pel·lícules de culte com Viatge fantàstic, de Richard Fleischer, i El xip prodigiós, de Joe Dante, entre d’altres. Gràcies a aquests productes audiovisuals de qualitat podíem ser protagonistes d’una expedició que en realitat a hores d’ara encara no podem emprendre: travessar les increïbles fondàries del nostre organisme. L’escriptor Isaac Asimov va aventurar-se a crear una proposta literària que indagava en aquest territori tan extraordinari com és el cos humà talment un periple èpic, i avui mateix podem proclamar amb orgull que en llengua catalana tenim la sort de gaudir de l’obra recentíssima d’una escriptorassa que no només ho ha aconseguit al seu torn, i com mai, de fet, sinó que, a més a més, ha enllaçat l’ambiciosa empresa tot seguint i desafiant les estructures canòniques de l’Odissea d’Homer i de l’Ulisses de James Joyce, i a la vegada ens ha ofert una genialitat literària que dialoga amb Stefano Benni, Italo Calvino, Ursula K. Le Guin i Jules Verne, entre d’altres. Estic parlant de Núria Perpinyà i de la seva darrera novel·la: El cos invisible a La Magrana.

Cada llibre de l’excel·lent novel·lista, assagista i professora Núria Perpinyà és una investigació: Un bon error explora els límits del thriller; Una casa per compondre escodrinya les possibilitats expressives de l’art com a forma de vida; Mistana és una oda suprema al poder i al terror de l’ultralocal; Al vertigen captura l’essència de les altures; i la parella textual formada per I, de sobte, el paradís i El vici va al fons del fons de les addiccions… Amb les seves dues darreres novel·les, Diatomea i El cos invisible, Perpinyà s’endinsa en les amplificacions que condensa i sublima la literatura fantàstica, i es nota d’una hora enfora que l’autora s’ho passa pipa. Com si hagués trobat una via fructífera per amollar-se més que mai, l’escriptora desplega amb gaubança la meravella de les seves capacitats creadores. El resultat? Una excitant escriptura a partir de llenguatge eixorivit i juganer, en aquesta ocasió amarat de neologismes, sons onomatopeics i mots específics del vocabulari de les ciències de la vida, i tot plegat combinant a pler els registres culte, col·loquial i vulgar.

El cos invisible és una festa verbal, una orgia narratològica, un monument metatextual. A partir d’ara tenim la sort de llegir un espectacular pelegrinatge per les venes, les membranes i les neurones, una epopeia tan bella, feliç, atrevida i arriscada que només corre un perill: que no sigui valorada com es ben mereix.