El gran Inri de Joan Josep Barceló i Bauçà

Amb dues escandaloses novel·les portentoses, Nikos Kazantzakis va esbatanar l’ample cor del futur, va consternar inquisitorials cervells esquifits i va remoure el galliner del seu temps. I tot al mateix temps. El Crist de nou crucificat, amb traducció al català de Joan Sales i revisió de Pau Sabaté a Club Editor, i L’última temptació de Crist, amb traducció al català de Pau Sabaté a Adesiara, plantegen dues mirades profundament cristianes que, tanmateix, varen ser considerades blasfemes per retratar la figura messiànica de Jesús a partir de la seva descarnada humanitat, que és el que també va aconseguir Pier Paolo Pasolini amb un film emblemàtic com Il vangelo secondo Matteo. Tant Kazantzakis com Pasolini proposen una figura de Jesús fidel als evangelis però representada entre fets quotidians, detalls escatològics, qüestions pràctiques. És així com les seves obres no s’oposen a la visió oficial, sinó que l’acosten al poble de manera fulminant, comprensible, empàtica.

En llengua catalana hem pogut llegir aproximacions semblants de la mà d’autors com Blai Bonet, que amb obres com Quatre poemes de Setmana Santa, Cant espiritual o L’evangeli segons un de tants va sacsejar, trasbalsar i emocionar amb una mirada lírica, intel·ligent, sardònica, provocativa i civil, i és que l’il·lustre santanyiner estava dotat amb una humanista i molt personal cosmogonia que combinava la religiositat i la visceralitat. Aquesta herència és fonamental per entendre obres posteriors com les de Sebastià Alzamora, Pau Vadell i Vallbona o Lucia Pietrelli, entre d’altres. Però avui vull parlar d’un cas recent que es concreta en un llibre publicat fa poquíssim: Inri de Joan Josep Barceló i Bauçà a l’editorial Saldonar. El que planteja el nou poemari d’aquest autor mallorquí de gran abast europeu, que a Itàlia triomfa constantment amb guardons de prestigi i publicacions originals, és revisitar el martiri i el viacrucis de Jesucrist en una redimensió espectacular.

Els poemes són d’una carnalitat palpable i es presenten en un contínuum de títols surrealistes, un devessall d’imatges morboses, un maremàgnum de sintètics versos impactants, implacables, inclements. Acompanyen el volum les bellíssimes fotografies de Sergi García Lorente i un seguit de paratextos molt orientatius, com el d’Àngel Carbonell. També hi trobareu unes pàgines meves que em donen més marge d’espai que aquesta petita i tanmateix necessària ressenya, ja que hi he pogut exposar per què crec que Joan Josep Barceló i Bauçà és un poeta superdotat i extraordinari que mereix molta més atenció i molt més reconeixement a casa seva. Ja ho sabem, i Jesús ho va exemplificar salvatgement, que costa molt ser profeta en terra pròpia.