Èric Vergés: “Si et pares a pensar-ho, no som res quan estem sols”

PalmaFa quinze anys que varen debutar i, en aquest temps, no només han aconseguit mantenir l’essència inicial, sinó que també han evolucionat. Així ho demostra el sisè disc d’Els Catarres, Paracaigudistes, que presentaran a la pròxima edició del TribuFest, festival dirigit a famílies que es farà a Felanitx els propers 31 de maig i 1 de juny. En parlam amb Èric Vergés, un dels membres del grup que forma juntament amb Jan Riera i Roser Cruells.

Sou un dels plats forts d’un festival dirigit a un públic de totes les edats. Quin és el secret per aconseguir seguidors de totes les generacions?

— Doncs suposo que si el tinguéssim intentaríem replicar-ho tant com poguéssim [riu]. Suposo que és una combinació de moltes coses. Hi ha les lletres, que toquen temes personals, però que la gent es pot fer seus, i també l’alegria, que anima la gent a passar-ho bé i a estar presents amb tu, allà. Potser altres estils com l’indie arriben a franges més limitades, però no ho tinc clar.

Però des del principi vàreu aconseguir que fos així.

— Sí, ens surt natural. Quan vam començar era tot una mica més punki i destraler, però alhora teníem un punt entranyable, crec, que va ser el que va enganxar. La gent ens veia i segurament pensava ‘mira aquests nanos que es llencen a la piscina fent una cosa que potser els va gran’. Però jo crec que el fonamental és l’actitud, si veuen que gaudeixes i que ho fas amb honestedat, ja tens mig camí fet. Si ho fas per aconseguir rèdit potser et surti bé, no dic que no, però crec que patiràs tota la vida.

Heu aconseguit generar una comunitat al vostre voltant i en certa mesura la reivindicau en aquest sisè disc, Paracaigudistes. Hi batega molt el sentiment de formar part d’alguna cosa.

— En aquests moments tots tendim a posar-nos a nosaltres per davant, tot va enfocat a aquesta individualitat. Jo primer i els altres després. Però si et pares a pensar-ho, no som res quan estem sols. Qui ha tingut veritable soledat a la seva vida, ho sap, que és una xacra terrible. Una estona pot estar bé, però a la llarga et sents malament. I nosaltres ens sentim part d’una cadena, on per anar endavant ens necessitem els uns als altres. El disc parla d’això, i de llençar-se a viure sense por. No de manera inconscient ni temerària, però sí amb la idea d’anar tots junts cap a un mateix lloc.

En aquest sentit, tampoc estau sols a l’escena musical catalana. Hi ha tota una sèrie de grups, amb els quals d’alguna manera heu coincidit en el temps, que tenen propostes que encaixen amb la vostra. Pens en bandes com Oques Grasses i Txarango.

— Sí, és cert, i n’estem molt agraïts. Però també nosaltres existim gràcies als grups que van existir abans que nosaltres, com Els Pets, Sopa de Cabra i Lax’n’Busto, entre d’altres. I ells també deuen coses als que hi havia abans que ells.

Però les tendències han anat canviant.

— Sí, i és cert que hi va haver un període en què va semblar que la música en català perdia força, però hi va haver gent com Manel i Els amics de les arts, entre d’altres, que també van treballar per recuperar-ho. Si ho penses, però, és absurd: si vius a un país, que puguis escoltar música en la teva llengua hauria de ser el més normal del món, no? Ho hauríem de viure amb naturalitat, tot i que no sempre és possible perquè tenim una llengua que ha estat maltractada i trepitjada.

També ha canviat la manera de fer música, no? Vosaltres encara sou una mica ‘de la vella escola’.

— Sí, ara tot és més immediat. I s’ha perdut una mica això d’anar-te trobant i provant. Quan nosaltres vam començar, internet no era com ara, no podies fer res tu sol a casa, i de joves anàvem més a la recerca d’experiències i de resseguir els nostres impulsos. Amb en Jan ens coneixem des d’EGB, i a 14 anys vam fer un grupet. I des de llavors hem fet de tot, vam fer moltíssimes peripècies amb grups que no van arribar a arrencar.

I com acabàreu amb Els Catarres?

— Els Catarres va ser una rebel·lió. Era un grup sota mínims, sense pretensions. Només volíem anar a bars i tavernes a fer música bonrotllera, la que ens agradava a nosaltres. No preteníem res, va ser una passa que vam fer pensant només en nosaltres. I de cop vam agradar. No ho saps mai, com anirà!