Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem
Amb l’excepció del període de la II República, Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l’educació pública, val a dir del públic que constitueix la res publica. És una de les raons per les quals la política espanyola sempre presenta un aire de provisionalitat i de matusseria, amb independència de les formes de govern i de la competència dels governants. És un país en què se suposa que les estructures d’estat són suficients per mantenir l’economia i un cert ordre públic, sense que calgui que la ciutadania, ella mateixa, es converteixi en col·laboradora responsable de la gestió dels afers comuns.
Ara el ministeri d’Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d’aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l’art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”. És una llei que advoca per establir l’anomenat “perfil de sortida de l’alumnat”, és a dir, “què han de saber fer (subratllem) els estudiants en acabar la primària i l’ESO per tal de comportar-se com a ciutadans i futurs professionals en un món interconnectat, global i canviant”. En suma: l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.
Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l’accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s’ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica.
Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures. Cap home o dona de lletres serà competent si abans no li han ensenyat, al col·legi, grec i llatí, que també són coses difícils. I així amb tot: primer estudiar, després “fer coses”.
