Durant una marató el cervell es menja fins i tot els nervis

Diu la llegenda que el primer que va córrer una marató, el grec Filípides, va morir esgotat pocs minuts després de completar la fita. Cal tenir en compte que el pobre soldat no s’esperava que aquell històric dia del segle V aC, en lloc d’acabar travessat per una llança persa a la platja de Marató, hauria de córrer sense parar els 42,195 quilòmetres que separaven el camp de batalla d’Atenes per anunciar la victòria sobre les tropes invasores.

Per encarar reptes físics d’aquesta envergadura, més val entrenar-se bé, perquè un cos sotmès a un estrès així haurà de recórrer a mesures extremes per continuar funcionant. Fins i tot “menjar-se” parts dels seus propis nervis, com ha descobert un grup de la Universitat del País Basc dirigit pel neurocientífic Carlos Matute, cosa que podria tenir efectes més beneficiosos del que sembla.

Menys mielina

La mielina és una substància feta de greix i aigua que embolica els axons, les projeccions de les neurones per on circulen els impulsos nerviosos. Sense mielina, la comunicació entre neurones seria lenta i defectuosa. En un article publicat a Nature metabolism, l’equip de Matute va analitzar la quantitat de mielina que hi havia al cervell de deu corredors, amateurs però experts, d’entre 45 i 73 anys, dos dies abans i després de córrer una marató. Ho van fer utilitzant tècniques de ressonància magnètica, que mesuren indirectament la presència de mielina identificant les molècules d’aigua que conté el cervell. Van veure que la quantitat de mielina baixava sobretot en neurones de les zones del cervell relacionades amb el control motor i en el procés d’estímuls sensorials i emocionals, funcions que els corredors han de fer servir més durant la cursa.

Quan el cos necessita energia, primer mobilitza les reserves de sucre, que són les molècules que poden alliberar més d’una manera més ràpida. Quan ja no n’hi queda, recorre als greixos, un sistema molt efectiu d’emmagatzemament a llarg termini. Fins i tot se’n pot obtenir destruint múscul, si cal. No és estrany que, durant un esforç tan intens com una marató, l'organisme busqui totes les formes possibles de generar energia i que el cervell, l’òrgan que en necessita més de tots, usi tàctiques excepcionals per garantir-se’n el subministrament. Al cap i a la fi, la mielina és allà mateix i representa el 40% del pes del sistema nerviós central: sembla una font ràpida i assequible de combustible.

Beneficiós per als nervis

Tot i que soni malament, el cert és que no hi ha dades que suggereixin que fer la marató sigui dolent per al cervell. No es veuen pèrdues de capacitat cognitiva ni tan sols temporals, si més no després d’haver fet prou repòs per recuperar-se del tràngol. Pot ser que la quantitat de mielina consumida no sigui suficient per generar efectes negatius als nervis i això seria lògic, perquè no tindria sentit que el cos posés en perill el funcionament de l’òrgan que precisament està intentant alimentar. Matute proposa que “menjar-se” la mielina en realitat podria tenir efectes beneficiosos en la salut dels nervis, perquè els obligaria a regenerar-se. Efectivament, la quantitat de mielina torna als nivells precursa al cap d’un parell de mesos com a màxim, i aquesta renovació de la cobertura dels nervis potser els permetria funcionar més eficaçment i reparar-se millor si en algun moment es lesionen. Això serien bones notícies per als que, com Matute, són àvids corredors de llargues distàncies.

Seria interessant estudiar si aquest fenomen té res a veure amb l’autofàgia, un procés cel·lular que, com el nom indica, consisteix a digerir parts pròpies per fer neteja de components caducs i reciclar així materials que poden servir per construir-ne de nous. Se sap que quan l’autofàgia no funciona bé a les cèl·lules, els teixits envelleixen més de pressa. Així, un recanvi periòdic de mielina podria protegir contra la degeneració de les neurones, per exemple en la pèrdua de mielina que es veu en l’esclerosi múltiple. S’hauria de mirar també quina mena d’activitat, més enllà d’una marató, pot activar aquesta resposta.

Hem de tenir present que l’evolució no ens ha fet corredors, com la gasela i el guepard. El nostre cos està més adaptat a grimpar pels arbres que al gran esforç físic que implica una cursa de llarga distància. Malgrat tot, amb l’entrenament adequat, som capaços de grans heroïcitats, com completar 42 quilòmetres d’una tirada sense caure morts. Això, tradicionalment, no s’ha vist com una estratègia per a una vida saludable, perquè entregar-se a aquesta mena d’exercicis intensos regularment acaba fent pagar un preu al nostre esquelet. Fins i tot hi ha estudis que relacionen l’esport competitiu amb un envelliment precoç. Per a la majoria de la població, hauria de ser millor fer activitat física moderada de manera constant que no grans tasques que porten el cos al límit. Però l’estudi de la mielina suggereix que hi podria haver beneficis ocults en aquests excessos que encara no coneixíem. Caldrà investigar més per entendre l’abast i el significat d’aquests descobriments.