Qui diu morir?

Què hi ha abans de l’esclat? Quin estrany sortilegi, o miracle, pren forma a poc a poc fins que, explosiu, es consuma? Ja va deixar dit el colossal Bartomeu Fiol que no escrivim: un discurs se’ns dicta. No se sap quan s’esdevé l’epifania, i és en aquest estat proper al conjur que el poeta sembla una antena parabòlica, un xaman, un demiürg, un fosc ambaixador entre els altres mons i aquest. Tanmateix, on s’amaguen les altres realitats secretes i fugisseres? I què hi ha en l’instant anterior a morir? Són un seguit de qüestions que m’han corcat tot llegint el darrer volum poètic de Jaume Pérez-Montaner, Abans del vers, publicat a la deliciosa col·lecció Edicions del Buc i premiat, fa poc i merescudament, amb el premi Cavall Verd Josep M. Llompart al millor poemari.

Tot i que aquest poeta fonamental dels Països Catalans instal·lat al cor de València havia tret, gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, la seva poesia completa, Defensa d’una forma, encara s’ha vist marcat pel foc de la necessitat de continuar explorant els llindars de la creació poètica, i la seva crua proposta ens colpeja durament amb unes composicions elegíaques, de marcadíssim to crepuscular, i un seguit de pàgines que constitueixen veritables panegírics a persones que ens han deixat, des de Manel Marí fins a Josep Palàcios, que va faltar fa poques setmanes, dissabte, 5 d’abril del 2025, i encara no ens hem recuperat del dol ni de la pena. Però s’engana qui pensi que aquí només toparà amb murs de lamentacions, perquè Jaume Pérez-Montaner és un dels creadors verbals més dotats per a la imatge visionària i d’impacte, per a les paradoxes colpidores i perfectes en el seu equilibri còsmic, per a la metàfora escandida i precisa, per a la formulació d’uns poemes extraordinaris que sacsegen i impressionen pel que expliquen amb fons i forma, però també pel virtuós teixit de referències implícites que contenen, des d’un tríptic de Manuel Boix fins a la picada d’ullet a una poètica aliena que esdevé clau de volta de nous sentits interpretatius, planisferi dels paisatges estimats, dels punyents enyors de l’exili. Vivim en la derrota perpètua i és la mort mateixa que ens fa immortals.

Jaume, tu has sentit la veu abans del vers i el silenci que esdevé sonor, el mapa de les contrades emotives, la música de la devastació i la multiplicació de la imatge. Fas honor als teus escrits, els teus millors autoretrats, i has sentit la necessitat d’escriure com vares sentir la urgència del desig. Jo em passaria hores, dies, setmanes recitant infatigablement aquests versos talment la lenta i decidida pregària que són, portents infinits de tan durs i bellíssims alhora, engranatges d’un dels millors llibres publicats els darrers anys, una exaltació i alhora un comiat, perquè “La mort deixa les coses al seu lloc. O això en diuen.”