Els diners també són cosa meva
Mai he tingut cap problema a l’hora de parlar de diners. Una part de la meva feina és pactar un preu per allò que faig i gestionar la comptabilitat, i fer-ho no m’espanta, i fins i tot podria dir que hi tinc traça. Però el dia que una amiga em va preguntar exactament en què consistien els productes financers en què tinc els estalvis em vaig adonar de dues coses. Una, que sempre he parlat de diners i els he gestionat, però fins a cert límit. Perquè podia dir-li més o menys de què anava la cosa, però d’una manera superficial. Una de les meves germanes va treballar durant molts anys a una entitat bancària i gràcies a ella he estalviat i puc dormir tranquil·la (gràcies, Teia, t’estimo!). Però admeto que no vaig fer la feina d’arromangar-me i entendre a fons en què consistia tot. M’ho explicaven, prenia apunts a un document de word, perquè sabia que en una hora me n’hauria oblidat, i descansava la mar de tranquil·la sabent que estava en bones mans. L’altra realitat que em va petar a la cara va ser l’estranyesa que em va produir aquella conversa. Perquè els diners no acostumen a formar part de les converses habituals entre dones. O només per dir que tenim poca o prou pasta per fer segons què, per explicar quant ens ha costat això o allò (i, en alguns casos, per explicar-nos preus i honoraris professionals) o per somiar que ens fem milionàries.
Aquella conversa amb la meva amiga ho va canviar tot. Des de llavors a unes quantes dones del meu voltant ens ha agafat per parlar d’inversions, de tants per cents, de rendiments i productes financers de tota mena i, atenció, de la voluntat de totes plegades de guanyar molta pasta i de fer-ho sense cap mena de complexos. I són tantes les converses que mantinc, i és tan viu el meu interès per deixar de ser un aprovat just en cultura financera que no he pogut evitar preguntar-me per què coi he trigat tant.
La resposta és òbvia: el patriarcat dels pebrots que ens ha fet creure que pel fet de ser dona tots aquests temes no van amb nosaltres (només per a unes quantes que són llestes i estudien números o són espavilades i emprenen o hereten). La majoria hem nascut en famílies tradicionals i hem vist que era la mare qui s’ocupava de l’economia petita i domèstica, però qui guanyava la pasta gansa i prenia les decisions econòmiques era un senyor, el pare. Per no parlar de les fotos sobre consells directius i món econòmic i empresarial amb gairebé cap dona a la imatge. Per això no és estrany que creixem pensant que la cosa dels diners no va amb nosaltres. Que és fatal quedar de pessetera. Que l’ambició econòmica enlletgeix encara més que la cel·lulitis. Que fins i tot fa riure que digui amb posat seriós que vull guanyar molts diners i no comprant un bitllet de loteria, sinó generant riquesa.
Però com tantes coses importants a la vida es tracta d’adonar-se’n i d’actuar en conseqüència. Així que aquí em teniu, estudiant, calculant i rumiant tot el que faré quan enfonsi el patriarcat en la misèria i jo nedi en l’abundància. Sí, somiar és gratis i mola fer-ho posant una xifra ben alta. Quina de vosaltres s’hi apunta?
