El descarnat entretemps de Lluís Massanet

Llibres del Segle va ser una de les editorials clau per a la poesia dels Països Catalans durant els anys noranta i els inicis del nou mil·lenni. Després d’un temps de repòs, ha tornat a agafar embranzida aquesta darrera dècada, i sense recança es pot afirmar que està erigint un catàleg eclèctic, energètic i magnífic. Alguns títols darrers són Rastre quimera d’Esteve Plantada (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Platja fonda de Montserrat Garcia Ribas, El Jo-Ull / The I-Eye de Vicenç Altaió o Fulgor de Lluís Calvo, que ara mateix s’està convertint en llibre d’artista gràcies al treball plàstic de Jordi Pagès. De fet, Calvo signa l’exemplar epíleg del nou poemari de Lluís Massanet, Entretemps, en què afirma sense equivocar-se que l’autor de Sant Llorenç des Cardassar “és aquest poeta que pertany al dol negre de les dones illenques, a les llimoneres, a les vulves procaces que bramulen, a l’extremitud dels boigs i dels frenopàtics”, o sigui, una “Mediterrània negra –però alhora intensament solar–” i l’acaba situant en una filiació estilística que el lliga amb Blai Bonet o Miquel Àngel Riera.

En efecte, Entretemps de Lluís Massanet és un recull dionisíac i fosc de poemes que aprofundeixen en la tendència mòrbida: tremendament física i corporal, sensual i extrema, fins i tot visionària. Però això no vol dir que el llibre no lligui amb una cosmogonia de caràcter filosòfic: Massanet veu el món i l’interpreta a partir d’investigacions al voltant del llenguatge, la buidor de l’existència i la quotidiana brutalitat immisericorde. Des d’aquest procés de (re)coneixement, el poeta afirma que els mots són “ovaris poliquístics” i que cal navegar fins al nostre interior per descobrir, finalment, que dins nostre hi ha instal·lada una profunda vergonya. Des d’aquesta sinceritat fora corda, Massanet es despulla emocionalment i ens ofereix fragments del que podria ser un dietari íntim, així enllaçant els versos a la tradició del “quadern trobat” practicada per Rainer Maria Rilke o Biel Mesquida, sense anar més enfora.

Lluís Massanet sembla afirmar que és en l’interval sols aparentment mort on es troba el gra de sorra que permet assumir l’infinit, tal com proclamava William Blake. En la nostra realitat postmoderna, és cada cop més difícil bastir un discurs èpic sense caure en el ridícul; per tant, la poesia s’allunya dels grans relats per transmetre les veritats particulars, traumàticament transferibles, dels instants sense glòria que, malgrat tot, tenen el valor d’haver tingut lloc. Les premisses de ‘L’animal que no existeix’ d’Andreu Vidal continuen vives i vigents gràcies a Entretemps de Lluís Massanet, que es connecta a una poètica europea de la devastació, de l’agonia i de l’èxtasi apocalíptic molt adient a la nostra era.