Cabrera

Si això fos un conte de Nadal, l’illa de Cabrera en seria l’escenari. Hi hauria neu per totes bandes i, a través del blanc immaculat, dues figures caminarien cap a l’horitzó. Si ens poguéssim acostar als dos caminants, gràcies a un lentíssim zoom in gairebé imperceptible, arribaríem a copsar que les figures que avancen són dos poetes, Lluís Maicas i Joan Pomar, i que, a més d’anar trencant el silenci ara i adés, de tant en tant segellen unes ratlles negres damunt d’uns quaderns nivis. El resultat d’aquesta aventura de ben segur serien els poemes inclosos a la plaqueta 'Cabrera', que va arribar a la segona edició el passat mes de novembre per a la presentació a Campos.

Cabrera ha estat literàriament immortalitzada en ocasions anteriors. L’artista plàstic Andreu Terrades li va dedicar peces colpidores i va publicar un volum que indaga en la tragèdia dels presoners francesos morts en massa quan l’illa va ser utilitzada com a camp de concentració. Baltasar Porcel també va indagar narratològicament a través d’aquesta zona psicogeogràfica convertida en infern: en va resultar la multipremiada novel·la L’emperador o l’ull del vent. Ara els poetes d’Inca i Campos investiguen la vessant lírica d’aquest racó de món o “quimera sublim”, segons Joan Pomar, o “pedra tosca” que sura “dins d’un cocó d’oli” i “solca les ones el tallamar de roca / rumb a les estrelles”, com ho expressa Lluís Maicas, que sembla resseguir la influència de realisme màgic de José Saramago, responsable de la bella i rara A jangada de pedra.

La fascinació que genera Cabrera és comprensible, per la seva negra història però també per la textura d’espai àrid habitat per “Conill, geneta, / sargantanes a mans plenes, / rata negra, ratpenat” o “gavina / que no oblida / romandre prop de la mar” i amb una vegetació modesta: “Pi blanc, alzina, olivella, / lletrera, savina i mates. Pedres / i pols als camins.” Ho descriu Pomar a 'Cançó'. En canvi, Maicas no oblida que aquesta terra va acollir “fosses comunes” que “parlen francès” i opta per una escriptura que explora l’absurd a través de gestos surrealistes: “alguns ossos / recalcitrants es rebel·len contra la calç”. L’autor clama, en una molt característica misantropia mostrada en llibres anteriors, que “tot sol / anava molt ben acompanyat”. Tanmateix, bé que Maicas i Pomar fan un bon duet amb aquesta proposta.

El conte de Nadal acabaria amb una llum molt forta que socarraria els culs dels dragons, i els dos poetes intentarien caçar l’epifania amb versos com els de 'Cabrera', una plaqueta preciosa i una veritable joia de paper imprescindible per a qualsevol col·lecció que pretengui contenir tresors literaris. Bones festes i molta poesia.