La casa i la consciència del medi natural

Són ben conscients del paratge natural on es troba la casa. Saben de la responsabilitat que tenen les maneres de construir en l’evolució de la lluita contra el canvi climàtic. Però darrere de l’edificació d’aquest habitatge als límits urbanitzables de Gautegiz-Arteaga (Biscaia), una obra que ha seguit els estàndards de passivhaus, també hi ha la seguretat que en una casa sostenible, respectuosa amb el medi, feta amb materials naturals i amb un sistema que li ha donat la qualificació energètica classe A, en una casa així, s’hi viu millor.

Els arquitectes Emiliano López i Mónica Rivera, responsables de l’estudi de Barcelona que porta el seu nom, són els autors d’aquesta casa passiva prevista per a la convivència de tres generacions d’una mateixa família. Situada a l’entorn dels aiguamolls de la reserva de la biosfera d’Urdaibai, el parc natural més important del País Basc per la riquesa de la seva biodiversitat, la casa va prendre la forma del camí per no entorpir-lo, es va aixecar del terreny perquè l’edificació hi incideixi el mínim possible i es va construir en sec, amb fusta tant per a l’interior i les estructures (làrix), com en façanes i cobertes (fusta acetilada).

Zero formigó

La casa de Gautegiz-Arteaga, a més, es va fer sense gens de formigó, ni tan sols als fonaments. I és que aquest habitatge de fusta, tan contemporani i tan preparat per al futur en qüestions de confort i rendibilitat energètica, s’eleva sobre grans peces de pedra en el mateix sentit que ho fan les cases pairals de la zona. Aixecar-la també respon a la necessitat que la construcció en fusta de la casa no agafi la humitat del terra, sinó que passi aire per sota de la casa.

El fet d’acompanyar el camí i que la casa prengui una forma còncava cap al sud, amb una part central al costat convex (nord) per a l’entrada principal -és una planta que és la unió de volums en distintes direccions-, la redimensiona en el paisatge, redueix visualment les seves mides de manera notable i fa que la integració entre la natura i l’arquitectura sigui més que òptima.

Aquesta és una casa que acull i que dona nombroses i diverses oportunitats tant per a la convivència com per a la intimitat. En aquest sentit, lluny de seguir la tendència d’obrir uns espais com més grans millor, s’ha concebut l’interior de l’habitatge com una seqüència de múltiples estances de dimensions ben diverses, depenent del grau d’intimitat. Així, al costat dels espais més grans per als moments de compartir vivències se succeeixen petites estances perquè els habitants de la casa puguin sentir que tenen el seu espai. Un lloc d’intimitat pot ser una finestra, convertida en espai de repòs i d’admiració de la natura i, sovint, de la bellesa d’una cortina de pluja que cau des de la coberta i que, des del terra, el perímetre de la casa recull perquè no es tudi.