Aristrain, el 'rei de l'acer' que va crear l'empresa model del règim franquista

És un quart i cinc de quatre de la tarda del 20 de maig del 1986. Un helicòpter Ecuriel que s’acaba d’enlairar del Principat de Mònaco vola massa baix sobre les platges de la Costa Blava, fins al punt de cridar l’atenció de nombrosos banyistes. En un mal moviment, topa contra les onades i s’enfonsa a les profunditats del mar. Ben aviat se sabrà que hi ha quatre morts: el pilot, dues dones i un basc establert a la zona, de nom José María Aristrain, més conegut com el rei de l’acer. Una de les persones que l’acompanyaven en el trajecte frustrat era la seva amant, Anja López, un personatge habitual de l’alta societat de Montecarlo; les altres dues eren la cosina d’Anja i el pilot, de nacionalitat francesa. Mai va quedar clar si la causa de la tragèdia va ser un error de pilotatge, un simple accident o un sabotatge.

La història d’Aristrain comença a l’Argentina, on la seva família –d’origen basconavarrès– havia emigrat a finals del segle XIX en un intent de fer fortuna. El retorn a la Península, el 1920, no va ser gaire reeixit, perquè els negocis on van invertir no van funcionar i amb ells es va evaporar tot el patrimoni acumulat.

Amb catorze anys, Aristrain ja treballava a la factoria de la històrica CAF, la Companyia Auxiliar de Ferrocarrils, i després recollint ferralla, una activitat que li va obrir les portes de l’èxit empresarial. El fet d’haver nascut a l'Argentina li va servir per evitar ser mobilitzat durant la Guerra Civil i, per tant, li va permetre aprofitar els tres anys de conflicte per prosperar professionalment.

El matrimoni amb la filla d’un empresari milionari del ram del metall li va servir per fer un salt important, i a mitjans dels cinquanta ja va obrir la seva pròpia factoria, que va gestionar durant més de trenta anys i que el va fer multimilionari. Una dècada després va obrir-ne una altra, a Madrid, a partir del que havia estat l’emblemàtica Manufacturas Metálicas Madrileñas, que havia estat vinculada a les famílies Franco i Oriol. El creixement des d’aleshores ja va ser imparable, i l’empresa va arribar a ser pionera en l’exportació a la Unió Soviètica.

Un dels trets principals del magnat era el seu caràcter paternalista, que es reflectia en el tracte que dispensava als seus treballadors: els millors metges, estades a la platja pagades per l’empresa, viatges, etc. Tot plegat va fer que el règim franquista considerés Aristrain SA com a empresa model, amb visita del ministre López de Letona inclosa (1970).

Les cròniques periodístiques d’aquella jornada lloen àmpliament –amb el llenguatge típicament recarregat de la dictadura– l’obra social de l’empresa, canalitzada a través de la Caixa de Previsió i Assistència Social. Dos anys més tard, un altre ministre li imposaria la Medalla d’Or al Mèrit al Treball pels seus quaranta anys de vida laboral. En el seu discurs va deixar clara la seva visió del que havia de ser un empresari, com a pilar de la convivència i garant de la pau social.

Ideològicament Aristrain era molt proper a l’Opus Dei i, en especial, al seu confessor, monsenyor Ángel Suquía. Just un any abans de la mort de l’empresari, i amb minuts de diferència, van morir dos socis seus amb qui tenia nombrosos projectes: Ricardo Tejero Magro, directiu del Banco Central, i Gregorio López Bravo, exministre. El primer va morir assassinat per ETA, i el segon, en el controvertit accident d’avió de Sondika del 1985.

Després de la seva mort, el testimoni el va recollir el seu fill, batejat com el príncep de l’acer, perquè havia heretat una empresa que facturava 100.000 milions de pessetes (600 milions d’euros) i tenia un patrimoni personal valorat en 10.000 milions (60 milions d’euros).

Avui dia és la segona persona més rica del País Basc, per darrere de Daniel Maté (Glencore), amb una fortuna de 1.100 milions d’euros, que procedeix de la seva participació en la multinacional ArcelorMittal (la seva empresa s’hi va integrar) i Tubacex. Obsessionat amb la privacitat, la seva imatge ha ocupat moltes pàgines a la premsa per culpa del seus problemes amb Hisenda.