Amb ànsia de diamants

El segell editorial Cafè Central va néixer fa 35 anys. Des de la seva fundació –a càrrec d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol– aquesta casa de llibres ha acollit algunes de les obres poètiques més destacades de les darreres tres dècades i escaig, i ha tingut, en efecte, talent procedent de les Illes Balears. El fecund llistat va des d’Àngel Terron fins a Antònia Vicens, passant per Nora Albert, Margarita Ballester, Andreu Gomila, Isidor Marí, Biel Mesquida, Jaume Munar, Arnau Pons, Ponç Pons, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel de la S. T. Sampol, Jean Serra, Lluís Servera i Antoni Xumet Rosselló, entre d'altres. Del poeta, traductor i editor nat al Port de Pollença, el ja esmentat Xumet Rosselló, es publica ara La justa mesura del fred a la col·lecció Jardins de Samarcanda amb un preciós epíleg de Teresa Pascual, que assegura que és un volum important creat a partir d’una escriptura molt personal, bella però també dolorosa, i que convida a profundes reflexions sobre les fondàries més crues de la vida i l’essència de l’ésser humà davant la gelor prístina del món. El llibre recupera dues obres anteriors de l’autor (La nuesa i el verí i Estígia) però curosament revisades per a aquesta reedició. Els inèdits poemes de to celanià inclosos en la part final, Les fulles lentes, completen una obra colpidora.

Els versos d’Antoni Xumet Rosselló es claven com ganivets. Des d’una possibilitat expressiva que eixampla els horitzons del silenci a través d’una sèrie de recursos que converteixen cada poema en un quirúrgic i concís instrument suggestiu, cada composició opera talment una investigació filosòfica que s’endinsa en el dolor d’existir amb el pes de la pèrdua. Aquestes pàgines crues indaguen en les absències i els espasmes del dol i confirmen l’estricta estupefacció d’existir. Els aforismes breus i les proses poètiques es van combinant en una mena de rèquiem subdividit en càntics marcats per l’eixutesa i el fulgor verbal a la manera de José Ángel Valente: rastres escrits d’una desolació que resplendeix perquè es desplega a partir del mínim per sentenciar el màxim. És gràcies a aquesta incisiva operació d’eixamplament que bastim el puntal des d’on enfrontar-nos a la mudesa de Déu a la recerca del sentit. No es pot negar: la mort és un dels temes predominants, però Xumet Rosselló –com Andreu Vidal, un altre dels seus mestres literaris– no la tracta morbosament. Ans al contrari, la confirma com una de les duanes inevitables del nostre pas per la Terra. Com Josep Palàcios, Xumet Rosselló sap que la silent divinitat s’amaga en els cims més gèlids. I és ver que no cal naufragar per conèixer les riberes, però és en l’enfonsament que les costes assoleixen plenituds salvadores com les d’aquests versos alquímics que transformen les ferides en or.