Driss El Yazami: “Si Vox governàs, també intentaria atreure mà d’obra migrant”

PalmaEl president del Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger, Driss El Yazami (Fez, 1952), coneix bé el preu de ser un activista pels drets humans després de passar per la presó i l’exili a França durant el regnat de Hassan II. En l’actualitat, el pes institucional del seu càrrec no l’ha allunyat de la realitat del seu país, com demostra la seva reivindicació d’aplicar-hi canvis que el facin més democràtic. El Yazami va visitar Mallorca per presentar un estudi sobre l’escolarització i l’abandonament dels estudiants marroquins.

Quina és la situació de la immigració marroquina a Espanya?

— Els immigrants juguen un paper important en l’àmbit de l’aportació econòmica, tant a Espanya com al Marroc. També fan d’enllaç social i cultural entre els dos països, sobretot la segona generació. En l’àmbit de la literatura, hi ha escriptors de segona generació en català com Najat El Hachmi, Laila Karrouch i Youssef El Maimouni. En la ciència, cada vegada hi ha més investigadors a les universitats. A més de la immigració, Espanya és la primera destinació turística dels marroquins i n’ha estat el principal soci econòmic. De manera que hem de reflexionar sobre el paper que correspon a la immigració marroquina a Espanya en tot aquest conglomerat d’interessos econòmics, culturals, turístics i socials. És clar que hi ha punts de complexitat i conflicte. No tot és bo ni bonic. En aquests processos hi ha hagut moments com la colonització, la guerra del Rif, la presència marroquina a la Guerra Civil espanyola i, ara mateix està el problema dels menors no acompanyats. Són situacions que afegeixen elements de distorsió a les relacions, que tenen un reflex en el subconscient de les societats i influeixen en les actituds de les persones. La qüestió no és la mobilitat sinó les condicions d’atenció d’aquesta mobilitat, com la necessitat d’igualtat i la justícia. No només entre el Nord i el Sud globals, també dins del Sud: de cada cinc persones que es mouen a l’Àfrica, quatre ho fan entre països africans. No hi ha cap invasió en el Nord, s’ho inventen perquè cerquen aquesta percepció.

Què pensau del fet que els partits polítics cerquin el vot a través de la islamofòbia i de la discòrdia amb els migrants? Hi ha la idea que els menors que arriben són delinqüents.

— Hi ha una tendència internacional a instrumentalitzar el fet migratori. Els partits polítics, els responsables institucionals i els mitjans de comunicació han de fer servir el sentit comú a l’hora de tractar aquest tema. El 4% de la població mundial és migrant: es tracta d’un fenomen minoritari. I, fins a aquest moment de la història, el continent d’on ha sortit més migració cap a altres destinacions és Europa, començant per Cristòfor Colom [riu]. Els migrants europeus han tingut pràcticament els mateixos problemes d’integració que ara els marroquins, i Espanya és un dels països que més ha participat dels processos migratoris d’Europa cap a altres destinacions. El fenomen dels menors no acompanyats no és nou, té dècades. Els menors s’han adonat que el món té la capacitat de moure’s. Tenen accés a la tecnologia i veuen altres coses, com els futbolistes i els artistes. Pensen que ells també poden fer aquestes coses. No admeten que no es puguin moure, i ho intenten. Al Senegal hi ha una expressió: Barça o Barzakh [en idioma wólof], que significa ‘Barça o mort’.

Els menors són protagonistes de la picabaralla política a Espanya.

— Cal utilitzar la intel·ligència i reflexionar. Molts partits que recorren a la demagògia i la simplificació estan en contra dels interessos del país d’acollida. Hi ha una demanda de mà d’obra, i hi ha menors pel camí de convertir-se en adults en edat de treballar. En lloc d’anar per la via positiva d’integrar aquests joves i beneficiar tota la societat, es mouen per interessos foscos i demagògics i fan servir els menors per guanyar vots. Hi ha dret internacional sobre menors migrants al qual han donat suport els països desenvolupats. Són persones que tenen drets que no es poden triar en funció de qui governa en cada moment.

Fins a quin punt us preocupa l’auge de l’extrema dreta?

— Hi ha una contradicció entre els partits polítics que utilitzen la immigració per a la seva estratègia i els programes dels països per atreure mà d’obra migrant. Si Vox governàs, també ho faria. A Itàlia, Meloni fa un discurs racista i contra la immigració, però a la vegada signa acords bilaterals amb països per dur-hi treballadors. Al mateix temps, hi ha moviments que van fins i tot més enllà de la ultradreta. Ja es pot veure al Regne Unit. La utilització de la identitat per confrontar pot provocar conflictes socials greus.

Deis que els joves també migren perquè cerquen un somni. La generació Z s’ha manifestat al Marroc i altres països per exigir canvis. Què caldria fer per millorar-ne la situació?

— Els joves del Marroc estan instruïts i connectats, i són urbans. Són tres factors que fan que qüestionin el poder del patriarcat històric. És un procés a tot el nord d’Àfrica i volen els canvis ja. El moviment de protesta ha estat pacífic, llevat d’algunes excepcions a ciutats perifèriques, i les reivindicacions s’han centrat en l’aplicació de la constitució. Això demostra que són persones que aspiren al desenvolupament polític i econòmic del seu país i que estan aferrades a la bona política. Vaig formar part de la comissió que va elaborar la nova Constitució del Marroc del 2011 i tot això es va debatre. També el fet que els joves ja no creuen en els mecanismes tradicionals de participació política, com els partits. Albiren altres maneres d’implicar-s’hi. Per aquest motiu es varen introduir a la nova constitució altres factors, com la participació dels joves i la igualtat de la dona, que han de tenir protagonisme més enllà dels partits i els sindicats. Fa més de sis anys que es varen aprovar els consells de la joventut i de la participació associativa, però no els han donat espai perquè es posin en marxa. La nova constitució també preveu les iniciatives legislatives populars, però han imposat unes condicions que les fan inviables. Quan tanques espais d’expressió i comunicació, és legítim que la gent surti al carrer. Quant als temes que han provocat la mobilització, que són la sanitat i l’ensenyament públics, hi ha un consens generalitzat que cal arreglar-los, malgrat els impediments que s’estan trobant. Amb les mobilitzacions hi ha hagut detencions i processos judicials amb condemnes dures que s’hauran de reconsiderar. Cal donar solucions com més aviat millor, però no per als joves sinó amb els joves.