De Ghana a Mallorca per acabar al carrer amb 18 anys: “Només vull una vida normal”

PalmaL’habitació de Musa sempre fa bona olor. Les varetes ambientadores que ha col·locat en una prestatgeria l’ancoren a l’espai nou. L’olor el calma. Li fa gust de llar. On fa un mes hi havia un despatx amb un ordinador i una consola de videojoc, avui hi ha un matalàs i un llit nous. Són seus. Ja no haurà de peregrinar amb la roba dins una bossa d’esport sense saber on dormirà la setmana següent.

Musa va arribar des de Ghana a Mallorca el maig del 2025. Tenia 17 anys. Li faltaven quatre mesos per complir-ne 18. Com a menor estranger no acompanyat, el varen traslladar a un centre del Pla, on podia quedar fins a la majoria d’edat. Ell va insistir que la seva data de naixement –als papers li varen atribuir 16 anys– no era correcta, però ningú va actuar. “No em varen explicar quines eren les meves opcions. No varen fer cas del meu advertiment i jo sabia que no podia continuar allà amb 18. Quan la Policia va rebre el meu certificat de naixement, em varen enviar una carta. En el centre em varen dir que havia d’anar-me’n al carrer. Igual que ha passat amb altres amics meus”, relata.

Era el mes de gener. Li varen pagar quatre nits d’alberg. Va quedar fora del circuit d’emancipació per un desfasament que ningú va corregir a temps. “La meva situació era molt difícil. Vaig passar pel sistema i em vaig trobar pràcticament tot sol. Sense estabilitat, sense un futur i sense saber ni on havia de dormir. Sense documentació, feina ni suport, tot és molt complicat”, prossegueix.

Xarxa d’ajuda

Amb la bossa d’esport a l’espatlla, va contactar amb Roser, la mediadora social amb la qual havia coincidit al centre de menors. Musa es posa la mà al cor i tanca els ulls en parlar d’ella. “És com una tia per mi”, confessa. Roser va contar la història en un grup de WhatsApp que comparteix amb persones sensibles a les causes socials. Varen establir un calendari per acollir-lo dues setmanes a cada casa. Com més gent conegués, més gran seria la seva xarxa de contactes per rebre’n ajuda, va suggerir Roser. L’organització informal suplia el buit institucional: “El més difícil era la incertesa. Viure sense saber què passarà demà. És dur sentir que, encara que vulguis fer les coses bé, no tens les mateixes oportunitats. Molts volem treballar, estudiar i créixer, però ens trobam amb moltes barreres”.

“Ens sentim tristos, frustrats i, a vegades, oblidats. Abandonats per les institucions, alguns hem tingut la sort de rebre la solidaritat de la gent. Tenim talent, ganes de treballar i somnis, necessitam oportunitats reals per començar i construir una vida. No és just que, després de tot el que hem passat, continuem lluitant per les necessitats més bàsiques. Només vull una vida normal, poder ajudar la meva família i sentir que pertany a aquest lloc”, continua.

De Ghana a Cabrera

El poble natal de Musa està en “un territori de pas, una frontera perillosa per viure-hi i on maten persones innocents; on tot és polític i gira entorn dels doblers”. La seva família –pare i tres germans– va aconseguir mudar-se a una zona més segura. Quan Musa va acabar la Secundària, ja havia treballat de lampista, reparant mòbils i recollint ferralla. Guardava fins a la darrera moneda per estalviar els 1.200 euros que podien dur-lo a Europa. “La meva família és pobra. No tenia possibilitat d’estudiar. Només li vaig contar el meu pla a la mare. Ella em va demanar que no me n’anàs. Tenia por, però va acabar acceptant-ho i confiava que ho aconseguiria. Jo no volia que els meus germans cresquessin veient que no existia un futur. Volia ser un exemple per ells”, rememora.

Dos mesos de travessia

Per cobrir els 3.800 quilòmetres que separen Ghana de Mallorca va necessitar gairebé dos mesos de travessia d’Àfrica al somni europeu. “El viatge va ser horrible, molt difícil. Ens varen donar màscares contra la pols del desert. Érem 30 persones en una furgoneta”. Amuntegats, sense poder moure’s –Musa fa 1,90 metres–, quan es posava dret li feien figa les cames. “Vuit persones varen quedar pel camí. Varen tenir por”. A uns altres –en un relat similar al de la pel·lícula Io, capitano, de Mateo Garrone– els varen fer xantatge, els varen empresonar, torturar o els varen robar els doblers per embarcar a Algèria. Musa no els duia damunt i la seva família li va fer una transferència quan ja albirava la Mediterrània. “Vaig estar quatre dies a la mar. Sense menjar. Teníem dues garrafes d’aigua per a 28 persones. Jo em vaig quedar traient aigua de la barca mentre la resta es va haver de tirar a la mar perquè no naufragàssim. Després els hi pujàvem un per un”, recorda amb pauses.

La pastera va arribar a Cabrera. “Esperàvem trobar-hi algú, però no hi havia ningú. Estàvem exhausts. Vaig sentir que era el final, que moriria allà. Vaig arriscar la meva vida sabent que podia ser el meu final, però no me’n vaig penedir en cap moment, perquè, fins i tot si moria, ho feia per la meva família”.

La Guàrdia Civil els va agafar les empremtes. Li varen donar “un suc petit, una magdalena i unes galletes” que li varen semblar “el menjar més bo del món”.

La seva primera telefonada va ser a la seva mare. Estava tan feliç que no podia parlar. En el centre de menors, va compartir habitació amb quatre joves més. Va rebre classes d’alfabetització. “Gens d’orientació sociolaboral. Els treballadors estaven sobreexplotats. Em vaig sentir molt trist quan me’n varen fer fora. Vaig sentir molta por perquè no sabia com sobreviuria al carrer”, confessa. Abans de l’entrevista amb ARA Balears, havia preparat preguntes per als polítics: “Per què ens resulta tan difícil accedir a documents i oportunitats laborals legals? Com construirem un futur sense un lloc on viure? De veritat entenen el que vivim diàriament? Quins plans tenen per ajudar els que, com jo, som expulsats sense opcions?”.

El Govern explica que la llei limita la tutela a la minoria d’edat. En complir els 18 anys, la sortida del sistema de protecció és automàtica. A partir d’aquí, s’obre la possibilitat d’accedir al programa d’emancipació, una transició a la vida adulta que inclou allotjament supervisat, acompanyament socioeducatiu i ajudes econòmiques, sempre dins un itinerari individual que els tècnics avaluen cas a cas.

En la pràctica, el sistema no sempre arriba a temps. L’Administració admet que la pressió sobre els recursos ha augmentat en els darrers anys, especialment en la part residencial, on la demanda és molt superior a la disponibilitat. Segons dades de la Conselleria de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, a les Balears, 378 persones reben actualment algun tipus d’ajuda de la xarxa d’emancipació, a través d’entitats del tercer sector amb finançament públic.

L’augment de menors migrants no acompanyats en el sistema de protecció és un factor de tensió en l’estructura de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS), que exerceix les competències a Mallorca. El PP ha fet una arma de confrontació política amb el govern de Pedro Sánchez al voltant del repartiment de menors i el finançament del sistema d’acolliment. Vox ha anat més enllà reclamant-ne l’expulsió com a solució i vinculant-ho, sense dades, a la delinqüència. Enfront d’això, el PSIB i MÉS plantegen el debat des de la vulnerabilitat, els drets i la transició dels menors cap a la vida adulta.

Què ha fallat?

No obstant això, el sistema no explica què ha fallat perquè un jove que havia passat per la xarxa de protecció acabàs depenent d’una cadena d’allotjaments informals. Alba s’hi va apuntar sense dubtar-ho. El seu marit i els seus dos fills (de 18 i 16 anys) hi varen estar d’acord. Varen buidar el despatx on teletreballaven i jugaven a la consola i varen preparar una estada provisional per a Musa. “Al cap de pocs dies vaig veure que tot anava molt bé, que era una bona persona. Em preocupa la seva tristesa, la seva enyorança, veure’l callat i meditabund. Parla constantment amb la seva família. La conclusió és que no necessita una casa, quatre parets i un sostre, sinó una llar, un refugi”, reconeix Alba.

Ficar la seva vida en una bossa

Abans que es complís el termini de les dues setmanes, varen parlar. Musa s’obre i diu que li costa canviar de casa, ficar la seva vida a la bossa d’esport i carregar amb una bossa de menjar. “Aquí vaig saber que volíem el mateix. Amb l’acord de tots, es converteix en un nou membre de la família. Amb les mateixes normes”, prossegueix. Hi ha un canvi de perspectiva. Desapareix la urgència de cercar-se la vida. “Pots fer un plantejament a curt, mitjà i llarg termini. La meva preocupació és que no entri en un cercle de precarietat i construir entre tots una vida amb més qualitat per a ell, després d’haver quedat fora del circuit de l’emancipació”, afegeix.

Alba observa Musa i sap que li costa dormir, que l’experiència traumàtica li està afectant i que necessita atenció psicològica. “La seva innocència l’ha protegit de no estar més romput. De les primeres coses que ha fet en aquesta casa ha estat rescatar un ocell. Per mi és molt simbòlic”. No hi ha problemes en la convivència. “M’agrada que desmunti els prejudicis sobre la vida en altres latituds. És un home molt actiu a casa. Sense actituds masclistes. Al contrari. Sempre intenta fer net. Tenc dos adolescents que no fan res i amb ell m’ho trob tot fet. És ordenadíssim. No contribueix al caos de la llar”, continua Alba.

“El meu objectiu és que se’n vagi de casa amb garanties, com se n’aniria un dels meus fills. Vull que pensi què li agradaria fer. Ha de cercar la seva realització personal. Em planteig la seva estada a anys vista. Que sigui feliç i tingui una vida plena”, resumeix.

Musa juga a futbol. Li agradaria formar part de la plantilla del Mallorca. I estudiar. I fer feina. “No tenc paraules per descriure el meu agraïment. El meu somni és poder viure al meu país amb seguretat i posar fi a la corrupció; crear-hi una fundació basada en l’educació i que serveixi per construir un futur millor”. De moment, ja té una llar. Alba arriba de fer feina i li agrada notar l’olor de les seves varetes perfumades. Si Musa no ha sortit de la seva habitació per sopar, el seu fill respon: “Mamà, no ha de socialitzar tot el temps. Donem-li el seu espai. És a ca seva”.