“Un ca val més que jo; ell té un passaport”

PalmaEl sol despunta i Abdou ja està ajupit recol·lectant fruita del camp de Mallorca. Sap quan comença a treballar, però mai quan acaba. El cap, que dirigeix una empresa familiar, ja l’avisarà. Si és a l’hivernacle, Abdou calcula quan escapar a respirar aire fresc i banyar la samarreta per evitar un cop de calor. Al final del dia, amb el sol ja post, rebrà 50 euros. Un bitllet d’economia submergida, lliure d’impostos per al patró; però el salconduit perquè Abdou, com milers de immigrants en situació irregular, sobrevisqui en els marges de la societat. No consta per a l’Administració. No té permís de residència ni de treball, però viu i es guanya el pa des que va arribar, ara fa dos anys, des del Senegal. Té 25 anys. Va deixar enrere la seva dona i el seu fill. “Estar separat d’ells és com estar mort”, sentencia abans de relatar que va viatjar durant deu dies en pastera.

Va arribar a les Canàries i d’aquí, a Palma, on el va acollir un cosí, Modou, que sap com són els inicis. Ell el va dur a treballar al camp per evitar la venda ambulant. “Et xerra d’aconseguir els papers i somriu d’il·lusió. Però ni és fàcil ara ni ho serà quan els tingui”, adverteix Modou. I Abdou respon: “Vull poder caminar tranquil·lament pel carrer, que m’aturi la policia i pensar: ‘Tranquil, no et passarà res’. Ara mateix, fins i tot un ca val més que jo, perquè ell té passaport. Si me’n mossega un i anam a judici, ell guanya perquè té papers i jo no”.

Abdou es va tallar la mà amb un cúter al camp, es va curar la ferida i va continuar treballant. No importa que Modou li expliqui que pot anar al metge si ho necessita. Que no el deportaran. “Ja sé que no l’enviaran de tornada al Senegal, però explica-li això a algú que ha passat deu dies a la mar. No et creurà”, argumenta Modou. “He d’aguantar, però no és fàcil. Al cap li regalen fruita gairebé podrida a Mercapalma. La meitat la dona als porcs i l’altra meitat, a nosaltres. I jo no som un porc”, protesta Abdou, amb dignitat. “No faltaré a la feina. Preg perquè, si faig bonda, em faci un contracte”, afegeix. El contracte és la porta d’entrada a la regularització en una llei d’estrangeria complexa, que ha reduït de tres a dos anys el temps de residència mínima exigida per demostrar arrelament a Espanya. Però sortir dels marges no és tan senzill, sobretot quan la contractació laboral depèn de factors com el racisme i els prejudicis.

Estudis de física i química

Mamadou (nom fictici) va haver de deixar els seus estudis universitaris de Física i Química al Senegal per alimentar la família. En arribar a Palma, va seguir el camí natural de la venda ambulant, però té por que una detenció retalli les possibilitats de regularitzar la seva situació. Igual que va fer al seu país, ha decidit formar-se. No pot convalidar els seus títols, però ja ha fet cursos de jardineria, informàtica, classes d’espanyol –tot i que ja l’havia estudiat al Senegal i el parla amb fluïdesa–, català i, ara, l’ESO. Està becat en el projecte T’acompanyo, que imparteix la fundació Patronat Obrer amb el finançament del Govern i el Fons Social Europeu. Rep 29 euros per dia que va a classe. Amb això paga els 250 euros del lloguer i el menjar. “Quan vaig arribar em sentia incapaç de fer res. El viatge i venir aquí sense conèixer ningú va ser duríssim. No me’n penedesc. La vida és dura, però és millor que ser allà. Hi ha mesos que no puc enviar res a la meva família i patesc per això, però estudii molt per tenir moltes oportunitats”, confessa. Després l’espera un mòdul d’electricitat. Mentrestant, envia el seu currículum a diferents ofertes. La darrera, com a caixer d’una benzinera. Sense papers, no hi ha contracte. I sense contracte, no hi ha papers. És un atzucac que Mamadou qüestiona amb una reflexió: “Estam participant d’aquesta societat, de l’economia, tinguem papers o no. Feim coses bones. No estic regularitzat, però li pag la casa a un espanyol, compr al supermercat. No és possible que ens tractin així”.

No hi ha xifres del nombre de migrants en situació irregular. Es comptabilitzen els que arriben en pastera. Més de 2.700 els sis primers mesos a les Balears. Després, de nou, silenci administratiu. Molts d’ells intenten arribar a altres països d’Europa, on tinguin el suport de familiars o en coneguin l’idioma. Segons el sociòleg David Abril, la immigració irregular “és el resultat d’unes normatives estructuralment racistes”. “Tenim una jerarquització i estratificació social entorn de si tens o no tens papers. Afecta famílies i hi ha uns beneficiaris. Hi ha un volum d’economia submergida molt elevat. Posam el focus en les persones no regularitzades, però no en l’economia no regularitzada. Les lleis són racistes i hipòcrites. No responen a les necessitats del país per envelliment poblacional i teixit productiu. Els treballadors no basten, sobretot, amb 20 milions de turistes. Qui els atendrà? Qui construirà els habitatges?”, explica Abril. “La majoria d’aquests migrants treballa per a gent que es pot permetre el luxe de pagar-los menys. Però ells no poden reclamar un dia lliure, ni accedir a un crèdit hipotecari, ni demanar un lloguer a una immobiliària. La immigració no és un ovni. Estructura la societat de les Illes. És el que som. No té marxa enrere”, sentencia.

‘Déu proveirà’

Beatriz va arribar des de Colòmbia a Mallorca l’agost del 2019 amb el seu fill i, abans de prosseguir el seu relat, admet: “Vaig emigrar de manera irresponsable, amb improvisació i la màxima de ‘Déu proveirà’. Has d’arribar amb la consciència que els papers manen”. Els seus estudis de tecnologia ambiental no servien per a res. “Aquí no tenia titulació, ni d’estudis bàsics”, afegeix sobre la dificultat per convalidar-los. A Sóller va començar a treballar interna tenint cura d’un padrí. La seva és una història feliç, de tassó mig ple. La família la va acollir i la va tractar bé. Es desfà en elogis cap a ella. Va arribar la pandèmia i es va quedar aïllada, amb l’home de qui tenia cura. “Em pagaven bé i em proveïen de tot. A més, em varen impregnar de la seva cultura, gastronomia i història. Sense perdre l’amor per la teva cultura, has d’aprendre a estimar la que t’acull. No és trair la teva pàtria, sinó ser versàtil”, reflexiona. L’ancià va morir i ella havia de sortir del pis de lloguer, però el propietari va accedir al fet que hi continuàs com a inquilina.

Es va plantejar tornar a Colòmbia, però el seu marit, a càrrec de la seva filla a Cali, la va dissuadir. “A la meva ciutat hi havia disturbis i desordres. Al barri, cada dia hi havia notícies d’al·lotes a les quals pujaven a la força a un cotxe i mai no es tornava a saber d’elles. La nostra filla va renunciar a la seva feina i es va quedar tancada perquè allà maten les dones. Colòmbia és bonica, la gent és càlida, però la violència, inseguretat i corrupció són sistèmiques. Normalitzes no poder ni treure el mòbil al carrer. Qualsevol pot pagar un sicari perquè et mati des de la seva moto per un simple conflicte veïnal”, relata.

Sis anys després, viu amb tota la seva família a Sóller. El seu home, enginyer electrònic, estudia electricitat i català, com ella. Tots treballen en la neteja, cura de majors o fent mudances. El que surti. Tots estan en situació irregular. Quan sorgeix l’oportunitat d’un precontracte, als seus empleats els frena la burocràcia. Mentrestant, construeixen la seva economia hora a hora gràcies a les recomanacions. A deu euros. Vuit si no queda més remei i 12 “quan paguen bé”. “La nova reforma del Govern és més amigable per a l’ocupador i l’empleat. Confii que algú ens contracti”, diu, sense perdre l’esperança. Reclama una visió menys paternalista de l’emigració. “Quan vaig a informar-me per avançar em parlen d’aliments. Accept i agraesc que m’ajudin, però no vull que m’ho regalin, vull poder decidir què menjar. Són detalls molt petits. No vull més ajudes, només una vida digna on pugui defensar-me, perquè aquesta també és ja la meva terra”, conclou.