Ser vehements, però també competents
De la mateixa manera que l’esperança és l’últim que es perd, segurament la dignitat és l’últim que queda quan ja no hi ha res més a perdre. Aquest, em sembla, era el missatge principal de les Marxes de la Dignitat que dissabte van omplir els principals carrers de Madrid, amb una fortuna quantitativament molt desigual segons qui en fes el recompte: d’acord amb l’organització (tan plural que, per fer-ne la llista, no n’hi hauria prou amb aquesta columna) hi van participar 2,5 milions de persones. Que ja són persones. En canvi, la Policia Nacional (nacional d’Espanya, com alguns calamars) va xifrar el nombre de manifestants en 36.000. Entre aquesta xifra i l’anterior hi ha una diferència de 2.464.000 manifestants. Si no es va batre cap rècord d’assistència, almenys algú sí que l’ha batut pel que fa a barra i patilla. Ja ens va avisar Ausiàs March contra aquells trobadors (cronistes o fonts informatives, pel que fa al cas) “qui, per escalf, trespassen veritat”.
D’altra banda, és cert que les manifestacions de Madrid van haver de patir la competència mediàtica de dos altres grans esdeveniments: la llarga mort d’Adolfo Suárez i el matx de Lliga entre el Barça i el Madrid. Als partidaris de les Marxes segur que els sembla una injustícia, però la combinació entre l’agonia i traspàs del prohom de la Transició, i la celebració del que ara se’n diu “un clàssic” (ara resulta que “un clàssic” és un espectacle esportiu que dura una hora i mitja), pot perfectament relegar una protesta com la de dissabte al quart o cinquè lloc de les prioritats informatives. Com ja va sentenciar un altre clàssic (que curiosament no jugava a futbol, i que per això mateix és un clàssic menor), “ España y yo somos así, señora ”. Just o injust, això és el que hi ha.
Ara bé: potser comença a ser hora que els moviments de protesta contra l’actual sistema polític i econòmic, aquests que se situen a l’esquerra dels partits que representen l’esquerra, siguin capaços de modular el seu missatge d’una manera que sigui ràpidament comprensible i que, per tant, sigui més o menys coherent i articulada. Un servidor ha provat de resumir al començament de l’article el que li van semblar les Marxes de dissabte passat a Madrid: un clam a favor de l’esperança i la dignitat dels ciutadans. No podem estar-hi més a favor, però la pregunta que ve immediatament a continuació és aquesta: com es du a terme, això? Com es realitza? Com es materialitza? Amb quines polítiques i amb quines mesures?
Des del 15-M fins ara, amb la lloable excepció de la PAH (que ofereix un missatge concret amb uns objectius i uns mitjans ben definits), els moviments ciutadans (no en direm d’esquerra ni radicals, perquè no ho són necessàriament) pequen sovint de dispersió pel que fa a les veus que els representen i d’inconcreció en les propostes que volen dur al debat públic. Les intencions són excel·lents; les tàctiques i les estratègies sovint són deficients. Em temo que alguna cosa d’això va tornar a passar dissabte a Madrid.
