La universitat, al límit, reclama més autonomia i més doblers

Barcelona / PalmaL’esclat del cas dels màsters falsos ha posat la universitat en el punt de mira, també aquí. Malgrat que les catalanes són les institucions més ben valorades, segons el CEO, i la UIB també apareix en els rànquings internacionals, el sector alerta que està al límit: cal més autonomia, un millor finançament i rejovenir les plantilles. Un còctel perillós que exigeix solucions consensuades i urgents: la seva fragilitat les obliga al canvi

FALTA D’AUTONOMIA

Sense marge per contractar i per autogovernar-se

Aquesta és una de les principals conclusions de catedràtics, polítics i experts: un problema cabdal a la universitat és la poca capacitat de decisió. “Tenim un sistema absolutament anquilosat. Les normatives de contractació, de promoció i d’admissió d’estudiants i de professors depenen de criteris antics que no són homologables internacionalment”, apunta Arcadi Navarro, exsecretari d’Universitats i Recerca del Govern català. I posa un exemple aclaridor: “No té sentit que si una universitat vol fitxar un professor l’únic que li pot dir és que es presenti a una oposició. Així mai podrem atraure premis Nobel”. El conseller d’Educació i Universitat del Govern balear també reclama canviar la situació actual: “està clar que hi ha autonomia”, diu, “però també és evident que es pot millorar”. Afirma que “cal canviar de dalt a baix” la legislació estatal.

Els rectors denuncien que tenen poc marge de maniobra -no tenen capacitat de contractar, marcar sous, decidir títols ni fixar preus. “L’estructura legal no ens dona capacitat per captar persones amb perfils diferents, i això ens fa perdre talent”, explica Margarita Arboix, rectora de la UAB. Des de la URV, la rectora, María José Figueras, també lamenta que “les figures contractuals són extremament limitades: hem de pactar plaça per plaça”, denuncia. La rigidesa burocràtica i la hiperregulació creen un greuge comparatiu amb altres països que no tenen un model funcionarial i que disposen de més capacitat per fer ofertes laborals a professors i investigadors estrangers, per exemple. I provoca, també, endogàmia: si als EUA un 3% dels professors han fet la tesi doctoral a la universitat on tenen la plaça definitiva, a Espanya la xifra és del 95%.

La recerca pateix especialment l’excés de regulació. Per esquivar les cotilles del sistema, fa 17 anys la Generalitat va crear el programa Icrea -ofereix als investigadors bones condicions laborals- i un conjunt de centres de recerca formats pel Govern català i les universitats. Amb fons públics i funcionament privat, “competeixen” en sous amb la resta de països i “escapen de la terrible legislació estatal”, diu Navarro.

Les universitats no només estan lligades de peus i mans en termes de contractació, sinó també per l’estructura organitzativa, que és feixuga i limita l’acció acadèmica. “El funcionament és molt pesat i poc àgil: no tenim capacitat per moure un professor, per organitzar facultats ni departaments”, lamenta Arboix. També el rector de la UPF, Jaume Casals, reclama poder governar “de manera més simple”. De fet, la comissió sobre la governança que la Generalitat va crear el 2011 ja advocava per “reforçar l’autonomia organitzativa, financera, de gestió de personal i acadèmica” i crear unes “estructures internes més reduïdes, simples, amb poques unitats bàsiques i adaptades a cada universitat”.

La solució

Per transformar de dalt a baix el model actual de governança caldria modificar la legislació estatal, una petició que ja han fet els rectors espanyols, aplegats al CRUE, que han demanat al govern una nova llei que faci les universitats “més flexibles”, tant en organització i governança com en polítiques acadèmiques i de personal. No sembla, però, que hi hagi temps per fer-ho aquest mandat. Així, el rector de la UPF proposa treballar “amb la goma d’esborrar i no amb el llapis” i eliminar de la llei les prohibicions sobre com s’han de contractar els professors i seleccionar els estudiants. Això exigeix, però, més transparència. “Cal més confiança i més simplicitat de les regles de joc”, afirma Casals. Martí March, partidari d’impulsar una reforma profunda del sistema, avisa també que “la transparència i el rendiment de comptes” són elements que s’han de tenir en compte “per incrementar el grau d’autonomia” i creu que la nova llei els hauria de potenciar. Alerta que la universitat, sense un grau important d’autonomia, “no tindria ni present ni futur”.

El clam és pràcticament unànime a favor d’incrementar l’autonomia. “Hi ha un excés de regulació: amb més flexibilitat ens adaptaríem millor”, afirma Gemma Rauret, que va formar part de la comissió sobre la governança i va ser directora de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) i directora de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA).

Arboix, de la UAB, llança un avís per a navegants: “O fem que les universitats s’adaptin, que siguin flexibles i que s’interrelacionin amb els moviments socials o morirem”.

MANCA DE FINANÇAMENT

Front comú per recuperar la inversió

Des de 2009, la inversió en universitats ha caigut un 25% a Catalunya, i els centres reben la meitat de recursos que la mitjana de l’OCDE. En canvi, el Govern balear ha augmentat un 25% l’aportació a la Universitat de les Illes Balears respecte de 2015, explica el conseller March. “Hem fet tornar enrere les retallades”, assegura. Però afegeix que cal “un nou model de finançament. “El sistema ha estat prou sòlid perquè ha aguantat en qualitat, però no es pot forçar més”, alerta l’exdirector general de Recerca i ara cap del Barcelona Supercomputing Center (BSC), Josep Maria Martorell. La caiguda de la inversió pública té múltiples conseqüències. “El que fa uns anys eren equips científics de primera línia ara estan obsolets, i ens costa retenir talent”, lamenta Josep Samitier, director de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC).

Les famílies també ho han patit, perquè la caiguda de fons públics s’ha compensat apujant les taxes. Catalunya és la comunitat amb els preus més alts de l’Estat: matricular-s’hi pot arribar a costar més del triple que en altres territoris. “Quina excel·lència és pagar més de 8.000 euros per un títol?”, pregunta Borja Latorre, portaveu del Sindicat d’Estudiants.

Arcadi Navarro avisa que l’infrafinançament té un efecte social invisible: “La pèrdua d’oportunitats per al país”. Malgrat que Catalunya és el territori de l’OCDE amb més graduats els pares dels quals no han anat a la universitat, Josep Ferrer, exrector de la UPC i membre del Col·lectiu Laude, alerta que “la universitat ja no és l’ascensor social que era”.

La solució

Per a March el nou model de finançament hauria de tenir dos eixos: “el finançament estructural i un altre que ha de variar en funció dels objectius assolits” en camps com la recerca, el nombre de titulats amb feina, etc. Recorda que la independència financera “augmenta la capacitat de prendre decisions” dels centres universitaris. Ferrer és contundent: “No cal canviar el sistema de govern perquè els problemes no són de legislació, són econòmics i es resolen amb més diners”. El secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Josep M. Vilalta, reclama un pacte nacional per a les universitats (o per a la societat del coneixement) per assegurar que la política universitària i científica tingui un pressupost estable.

ENVELLIMENT DE LES PLANTILLES

Reclamen una nova llei i més planificació

Les dades de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) evidencien la magnitud del problema: la presència de personal docent i investigador (PDI) de menys de 30 anys ha disminuït un 50% en els últims deu anys a les universitats públiques; l’edat mitjana del professorat s’aproxima als 60 anys; el personal a temps complet ha disminuït un 23% en cinc anys, i el professorat funcionari ha passat del 52% al 37% en la darrera dècada. A més, la taxa de reposició del 0% imposada per l’Estat ha deixat la universitat en una situació fràgil: el relleu generacional no està assegurat i els nous docents tenen una situació precària. “Tenim plantilles envellides, més petites, més estressades, amb més temporalitat i amb més precarietat”, resumeix Albert Corominas, catedràtic de la UPC, que alerta també que les perspectives d’estabilitzar-se i de promocionar-se són “molt minses”. “És evident que la universitat espanyola ha d’enllestir un procés de renovació del professorat”, afirma el conseller del Govern balear, “els docents universitaris no s’improvisen, sinó que necessiten anys de formació”.

Un dels col·lectius més perjudicats ha estat el dels professors associats, que, com recull el conveni col·lectiu són, “especialistes de reconeguda competència” que compaginen la tasca docent a temps parcial amb una altra activitat professional. “Treballen per una misèria de sou, uns 500 euros mensuals, per fer el 75% de la feina que fa un professor titular, que cobra cinc vegades més”, diu Gerard Horta, membre del comitè d’empresa del personal docent i investigador de la UB.

La solució

Les universitats reclamen més finançament, un canvi de normativa per poder contractar més professorat no funcionari i més visió a llarg termini. “La manca total de planificació ha comportat una situació ridícula: s’estan jubilant un munt de professors funcionaris i ens quedarem sense candidats a rector i a secretaris generals perquè no s’estan creant noves places”, alerta la rectora de la URV, María José Figueras.

DESPRESTIGI

Més rendiment de comptes per evitar un nou cas Cifuentes

“El prestigi de la universitat està en qüestió”, admet Gemma Rauret, exdirectora de l’AQU i l’ANECA. Ningú nega que el cas dels màsters pot entelar el bon nom del sistema públic i “reforçar el sentiment de frustració del personal”, segons Albert Corominas, de la UPC. El món universitari busca l’equilibri entre no generalitzar i desempallegar-se dels casos recents dient que són aïllats. “És una poca-soltada dins d’una universitat, però de poca-soltades n’hi ha a tot arreu”, diu Jaume Casals, de la UPF.

La solució

Per evitar que el desprestigi s’escampi com una taca d’oli, Rauret creu que és important que els centres adscrits formin part de la governança, així com que es faci un “esforç” per internacionalitzar alguns estudis i dotar-los de més nivell. March recorda que la UIB és entre les 600 millors universitats del món del rànquing ARWU de Xangai i diu que la societat balear “l’hauria de valorar una mica més”.

TÍTOLS

Un creixement de l’oferta que ara cal reenfocar

En vuit anys, el nombre de màsters ha crescut un 50% i el de graus, un 15%, però això no significa que l’oferta s’adapti a les necessitats socials. Els rectors denuncien l’excessiva burocràcia per homologar un títol -es triga dos anys- i reclamen més agilitat per “crear i tancar títols”, diu Arboix, de la UAB. Martí March creu que els màsters han de ser més flexibles i que s’han d’adabtar “a les necessitats del mercat de treball i a les demandes de la societat”. Josep Ferrer, del Col·lectiu Laude d’exrectors, critica que els postgraus actuen com un filtre d’“elitisme econòmic” perquè només hi accedeixen les classes benestants.

La solució

Albert Corominas, de la UPC, planteja “racionalitzar” el mapa de títols reduint els graus i “revisant” els màsters. I el conseller balear Martí March proposa la “renovació interna” d’algunes titulacions per adaptar-se a les demandes actuals i explorar la fórmula de les dobles o triples titulacions, però en general veu “sòlids” els graus de la UIB.