“Els ulls de comprendre”

PalmaAquest setembre la tornada a les aules ha estat feixuga i plena d’incerteses, per ventura més que mai. El canvi de llei educativa, que s’està concretant amb presses i genera un malestar creixent entre els docents i les famílies, ha modificat els afectes a les sales de professors, als passadissos, qui sap si fins i tot a les aules. L’angoixa, els desacords, les preguntes conviuen amb les ganes, la il·lusió, l’expectativa. Hi ha els detractors implacables de la llei i aquells que la defensen amb els ulls clucs, però entre vorera i vorera d’aquests dogmatismes els grisos són infinits. Des de fa estona, el neguit és el fil conductor de la quotidianitat dels instituts públics de les Illes Balears.

Les administracions, aquests monstres kafkians, estan enfora de la vida (sovint en contra de la vida) i les lleis, totes, són un instrument de poder, un instrument que normativitza i ordena la pràctica de la gent, en qualsevol àmbit. Les preguntes urgents que caldria que ens féssim entorn de la nova llei educativa són: com desmantellar els aspectes que ens semblen intolerables (ja siguin constitutius de la llei o de la seva aplicació) i com donar espai als aspectes de la llei que ens permeten millorar els aprenentatges, millorar la pràctica docent. Sigui com sigui, hi ha un imperatiu que se’ns imposa al col·lectiu docent, ara més que mai, un imperatiu que ha de tenir més força que qualsevol indignació possible, tenir cura els uns dels altres.

Males companyies, el llibre que ha publicat el passat mes de setembre na Marina Garcés, m’ha fet bategar el cor amb força. Ha tornat a encendre l’incendi que un dia (fa estona) em va fer triar el camí de la filosofia. Avui voldria vindicar el darrer capítol, ‘Els ulls de comprendre’. Un capítol preciós, on na Marina Garcés ens conta de quina manera es retroba amb la seva padrina, morta durant el confinament, a través de les cartes que va escriure en vida. Llegir les cartes de la padrina és un exercici d’escolta, de descoberta, és també un comiat. Un homenatge íntim a les vides que no han deixat un rètol lluminós en el transcurs de la història, però que ens han ensenyat a viure. Ens han ensenyat fins i tot a viure d’una altra manera.

Sensibilitat i fondària

En una de les cartes, la padrina hi deixa escrit: “car això no es veu amb els ulls materials però amb els ulls de comprendre”. Què vol dir comprendre? Garcés va articulant a poc a poc una resposta, teixint les cartes de la seva padrina amb lectures diferents (Simenon, Saint-Exupéry, Adorno,...) que vessen sensibilitat i fondària. La comprensió és estar junts encara que estiguem separats. La comprensió fa possible viure en la diferència i la distància, fa possible, fins i tot, que la diferència sigui una forma de vincle.

Comprendre no és tant una forma de coneixement com l’espai que fa possible el vincle. Més enllà de la ficció d’unitat o de la violència que implica una identificació sense fissures, comprendre és saber viure plegats, saber estimar-nos encara que mirem el món amb altres ulls. Diu Garcés que només el monstre (Polifem), o el poder, pot desitjar que hi hagi un sol punt de vista, que hi hagi una sola manera de mirar.

Els ulls de comprendre descobreixen els matisos, les singularitats, i ens alliberen de les etiquetes, de les convencions, de les uniformitats, sempre falses. Comprendre és prestar atenció als matisos, escoltar aquells de qui ens separa un abisme, amb les orelles ben obertes. Comprendre és un combat de cada dia contra la tirania dels dogmes, contra la hipocresia de les certeses infranquejables, de les conviccions de ferro.

Comprendre no és jutjar, la comprensió va més enllà de la compassió o de l’empatia. Implica un tipus d’afecte que canvia el punt de vista. Comprendre per a no conformar-se amb el món que tenim, per encalçar les singularitats que ens permetran ser d’una altra manera.

A les aules, a les sales de professors, als passadissos, davant aquest present d’incertesa, hem de posar els ulls de comprendre. Ramon Llull va dir: “Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per l’amor”. Qui sap si volia parlar també de la necessitat de comprendre. Hem de saber que la revolta que val la pena és sempre la que es lliura contra l’ull de Polifem.