Tomás Cortés: “La llei agrària ens dóna dret a viure dignament del camp”

PalmaTomás Cortés (Palma, 1950) presideix Asaja per segon pic, després de fer-ho entre el 2001 i el 2003. Coneix bé l’administració, tot i que el seu pas per la política com a conseller d’Agricultura fou breu. Té un objectiu per sobre de tot: aprovar la Llei agrària, que considera un instrument indispensable per assegurar el futur de la pagesia. No cal dir que la sintonia amb Gabriel Company, que prové d’Asaja, és total.

Una llei que ha de salvar el camp, però que toca lleis fonamentals de la protecció territorial. A Balears no sabem fer res sense construir?

Em sap molt greu que s’hagi generat tanta polèmica amb aquest tema, perquè realment no és així. Estic d’acord que hi hagi debat, que arribem a consensos sobre un determinat article i que es modifiqui el que es consideri que pot tenir interpretacions dubtoses o contràries al paisatge i a l’activitat agrícola i ramadera. Però podeu tenir ben clar que aquesta llei és un instrument essencial per al nostre futur. Els pagesos i ramaders no volen construir, més enllà del que necessiten. I puc assegurar que el que faran no seran xalets, sinó equipaments per emmagatzemar i transformar el producte.

Però a Balears ja hem vist molts disbarats ‘colats’ sota l’interès general o com a magatzem agrícola.

Els disbarats s’han d’impedir, però pensau que aquesta llei fixa paràmetres urbanístics només aplicables als professionals. I no és tan senzill. Per ser considerat així, has de poder acreditar, per exemple, una Unitat de Treball Agrari (UTA), que en cereal poden ser 10 hectàrees juntes o 72 de separades. Em sembla que qui vulgui urbanitzar el camp té altres camins més fàcils.

Els arquitectes diuen que és important que l’urbanisme no es faci des de la Conselleria d’Agricultura.

Crec que tots hem de dialogar, els arquitectes, el GOB, però podria dir als primers que podrien haver mirat un poc més prim quan s’han fet tots els desastres a les perifèries de pobles i ciutats, veritables vergonyes, amb les quals molts d’ells i els promotors s’han folrat, i ara resultarà que aquí els qui som els urbanitzadors som els pagesos. Una miqueta de respecte, per favor.

Quina és la situació del camp avui?

Mira, jo dic que la pagesia és a l’UCI. Està condemnada a mort des que començà la globalització. Els països on els salaris i el cost de la vida són molt baixos ens envien els productes i ens els posen a la venda davant els nassos, mentre hem vist com pujaven els costos de producció fins a un 40%, amb l’afegitó de la insularitat. Per tant, és molt més car produir i també sortir a fora a vendre el producte. Aquest és el punt de partida de la llei agrària: donar instruments al sector agroramader perquè pugui trobar fórmules d’ingressos complementaris i evitar en part els intermediaris. Amb aquests elements, el camp de Balears té futur.

Vendre productes directament ja es fa en altres indrets i funciona.

Funciona molt bé. Aquí tenim l’avantatge dels turistes. No hi ha res més maco que passejar en bicicleta per foravila i aturar-te a beure un suc de fruita i menjar un tros de formatge davall un arbre. No tots els visitants que tenim volen el tot inclòs i la platja. O com a mínim, volen provar també altres coses. I tenim dret a ser els productors els que en traguem una mica de rendiment. Si qui fa oli o figues pot comercialitzar a casa seva, li donam una oportunitat de cobrar un preu just per una part de la feina. I això és molt important, perquè avui no és així i els preus que es paguen són massa baixos per la competència forana.

També els agroturismes es posen nerviosos si entrau en el sector de l’allotjament.

Hem de saber de què parlam. Els agroturismes han funcionat molt bé. Cobreixen un segment del mercat, molt refinat i a preu alt, i el que oferirem no hi té res a veure. Els agroproductors oferirem la possibilitat que la gent experimenti viure uns dies al camp. Al camp de veres, sense gespa ni piscines, davall una figuera amb una llesca de pa amb sobrassada, i potser un capfico al safareig. Això, en la meva opinió, no té preu i que ho compartim amb la societat, turistes i residents, és bo per a tots. Com et pots imaginar, estam parlant d’unes xifres d’allotjament ridícules devora la capacitat que té la planta hotelera. Que ningú es pensi que això suposarà ara que ens farem hotelers. Però tenim dret a aquests ingressos complementaris, que seran una alegria i un producte realment agro. Existeix a Anglaterra, a França, a molts països europeus, també a la Península, on trobes allotjament al bell mig de la ruralia. Avui és un element clau perquè, si no, és impossible competir amb el preu del que es produeix a fora, amb els costos que hi ha aquí.

Tot i que els hotelers comandin molt, que el conseller Company conegui el camp se suposa que és un valor afegit per defensar-lo.

Crec que el conseller ha fet un molt bon projecte de llei, que per descomptat es pot millorar i està bé que l’enriquim, però l’esperit el consideram irrenunciable. Era hora que el camp tingués accés a activitats complementàries relacionades amb el temps lliure, com altres sectors.

S’ha repetit que sou els preservadors del paisatge. Però a l’hora de compensar aquesta tasca, com quedà clar amb l’ecotaxa, que durà dos dies, ningú s’hi apunta.

Un sementer l’abandones una temporada i el cost de tornar-lo a fer productiu augmenta. I està passant. Els sestadors que no es fan servir cauen a trossos. Per què no hem de poder posar-hi una botigueta o un espai per llegir un llibre a ombra i passar un cap de setmana de desconnexió? Ens toca la part més feixuga, que és tenir cura del jardinet que veim tots, locals i visitants, però els guanys se’n van a altres bandes.

Hem parlat del camp en general i trobau que està a l’UCI, però hi ha excepcions, que funcionen i molt.

Clar que sí. M’he referit a la situació en general, una mitjana d’edat alta, una rendibilitat baixa o nul·la i dependència de les administracions. Això és el panorama que dic que està condemnat a mort. Per sort, hi ha tres o quatre sectors que no estan així. El vi n’és l’exemple més clar, amb una gran quantitat de cellers, produccions de veritable qualitat, i un nom internacional. L’oli també està funcionant perquè s’hi ha fet una gran feina, i la patata de sa Pobla.

Quina és la clau de l’èxit?

Evidentment, fer un bon producte, però això es fa en altres produccions i no basta. És important que el mercat et permeti demanar un preu just amb el que hi has invertit. I en els casos que hem esmentat és així. El preu permet viure dignament de la teva feina. Però no ens pensem que és gratuït. Hi ha una inversió en coneixement, experiència i en tecnologia, importantíssima. Em fa gràcia quan la gent diu que amb la crisi se n’haurà d’anar molta gent al camp a fer feina. I què es pensen? Cal una formació cada vegada més exigent i uns coneixements per poder assegurar uns resultats competitius.

Encara n’hi ha que pensen que món rural vol dir ignorància.

Aquests són realment els ignorants. A més d’uns coneixements sobre la terra, la natura i el miracle de la vida molt profunds, la gent del camp avui només pot sobreviure si aplica l’experiència i sap combinar-la amb les darreres tècniques. Saber quan has de sembrar o com tallar un producte i fer-ho aviat és un veritable art. El pageset era ignorant quan tothom ho era. Si no s’ha fet ric com altres sectors és perquè s’ha compromès amb una manera de viure i un territori. Si no fossin molt bons, avui Balears seria un solar.

Una manera de viure dura, tot i així.

La tecnologia i la maquinària han canviat les coses. Però si estimes el que fas, passes pena tot l’any, quan plou, quan fa fred i quan no cau aigua del cel. Però la satisfacció de tastar aquella tomàtiga o una ametlla i tancar els ulls, i saber que és tan bona com la que feia el padrí, no té preu. Volem que aquesta experiència la tinguin d’altres i ens ajudin a conservar i fer rendible foravila. És així de senzill i lluitarem per aconseguir-ho, perquè la llei ens donarà dret a viure dignament.

De la mà d’Unió de Pagesos, units com mai.

És que la situació ens obliga a defensar el camp junts. Hi pot haver diferències de criteris i potser representam models una mica diferents, però puc assegurar que gràcies a la llei agrària ara som una pinya.