El centenari de Gaspar Riera
Pintor, fotògraf i escriptor, des de ben jove es va amarar del paisatge mallorquí
El centenari del pintor Gaspar Riera, amb l’impuls del seu fill Miquel Àngel, ha començat amb força. Nascut a Estellencs i fill de carboners, blauet a Lluc, de fina sensibilitat artística, des de ben jove es va amarar del paisatge mallorquí. La seva decisió de dedicar-se a la pintura va ser valenta, perquè a la Mallorca de la postguerra no hi havia gairebé res que fos fàcil. Es va acostar al territori per interpretar-lo des d’una mirada pròpia i a la seva obra hi ha una voluntat expressa de captar allò que és intemporal i que una ullada apressada mai no podrà detectar. Gaspar Riera va recórrer Mallorca de part a part, amb les seves eines de pintura i la seva càmera fotogràfica, i ens va deixar una obra important, com a pintor, fotògraf i escriptor.
La terra i el paisatgisme
Riera dialoga amb la terra, la humanitza i hi descobreix la petjada del treball pagès
Riera va revolucionar el paisatgisme predominant a Mallorca. Captà el paisatge de la serra de Tramuntana i després s’endinsà en el del Pla de Mallorca, on els sembrats i els guarets li inspiraren uns cromatismes que l’acosten a l’avantguarda. La seva visió del paisatge del Pla és personal, quasi naïf, amb predomini dels grocs i els verds. Els sementers sembrats o segats, les garberes, les fileres d’ametlers i les vinyes s’ordenen en un equilibri característic, mentre la serra es retalla al fons. Riera estableix un diàleg amb la terra que el du a humanitzar el paisatge i a descobrir-hi la petjada del treball pagès. Recuperar l’artista i l’obra és una prioritat. En els actes del centenari, entre altres activitats, s’organitzaran exposicions a les sales d’art on va exposar i als llocs on va treballar.
‘Alcarràs’, cinema de la pagesia
El film defuig l’èpica de la resistència camperola i mostra el món rural com és
He vist Alcarràs i m’ha recordat altres pel·lícules que mostren la crisi del món rural. Duim un segle de cinema que tracta la crisi de la pagesia i, quan sembla que ja no queden pagesos, encara surten més pel·lícules i noves pagesies per retratar. Las Hurdes, tierra sin pan de Buñuel és del 1933 i Els raïms de la ira de John Ford és del 1940. Així i tot, el cinema de temàtica rural mai no havia estat tan productiu. Però Alcarràs té un deix d’autenticitat, de realisme poètic, poc freqüent. Defuig l’èpica fàcil de la resistència camperola i conta el món rural tal com és. No engana ningú. Els problemes, la psicologia dels pagesos i les pautes que regeixen la família pagesa són universals, per això la pel·lícula de de Carla Simón s’entendrà pertot arreu.
El problema de la terra
A Mallorca molts de pagesos treballen terres d’altri sense un contracte escrit
Alcarràs aborda, entre altres coses, el problema de la propietat de la terra. Capola la falsa creença d’una part del progressisme urbà de cafeteria que associa pagès i propietari de la terra. Res és tan senzill com sembla i en el camp hi ha unes relacions complexes que poden passar per un simple contracte verbal entre el propietari i el pagès. A Mallorca molts de pagesos treballen terres d’altri sense un contracte escrit. El pagès, que en teoria seria un explotador de la mà d’obra immigrant que lloga per collir els melicotons, resulta que és, ell mateix i la família sencera, un explotat, agafat per les banyes per un sistema que el condemna al sobretreball i a la pobresa. I no sols això, sinó que la terra, en un mercat que sols considera el valor de canvi, és un bé preuat que dedicat a altres activitats és molt més rendible que no amb la producció d’aliments.
Ens estam menjant la terra
Els grans parcs solars s’han implantat sobre la base d’expulsar els pagesos
En el mercat de la terra el pagès hi juga un paper marginal. No pot comprar ni un quartó i no pot competir amb les innombrables activitats no agràries que permeten obtenir rendiments més alts. A Alcarràs són les plaques solars les que duen al desnonament dels pagesos. No és un recurs argumental fictici: els grans parcs solars s’han implantat, fins ara, sobre la base d’expulsar els pagesos. I ho dic des del convenciment de la necessitat de desenvolupar les alternatives energètiques, però anam malament si el creixement dels parcs solars es fa a partir d’engegar els pagesos. En lloc d’esmolar feim osques. Però aquí allò que més està engegant els pagesos és la urbanització del territori. Cada any més finques es fragmenten en porcions de dues o més quarterades per construir-hi xalets. A Mallorca, literalment, ens estam menjant la terra.
