La ‘tableau vivant’, des de l’Edat Mitjana

Aquesta imatge era una característica regular de les festivitats medievals i també del Renaixement

El terme ‘estàtua vivent’ es refereix a un artista de carrer que posa com una estàtua o un maniquí, normalment amb maquillatge i robes extravagants.

És un imitador d’estàtues, a qui de vegades li porta moltes hores i molta concentració el fet d’interpretar el seu personatge.

Una estàtua vivent va aparèixer en una escena de la pel·lícula francesa de 1945 Les enfants du paradis (Els fills del paradís) de Marcel Carné.

El tableau vivant, o grup d’estàtues vivents, era una característica regular de les festivitats medievals i del Renaixement, entre elles les arribades dels governants a les ciutats.

Un grup de persones muntava una escena sobre un escenari decorat, situat en un punt de la ruta de la comitiva, simulant un monument.

Moviments

Olga Antonie Sellin, coneguda artísticament com Olga Desmond, va ser una ballarina i actriu prussiana que va destacar en el moviment coreogràfic alemany denominat Nackttanz, sorgit en els anys anteriors a l’inici de la Primera Guerra Mundial com un intent de modernitzar la dansa, en què els protagonistes arribaven a actuar en ocasions totalment despullats davant el públic.

És considerada la primera artista centreeuropea que va actuar nua en un escenari, cosa que la convertí en una de les estrelles més celebrades i més ben pagades del moment.

La representació de pintures o escultures vivents, per molt que es depilassin tot el cos i emprassin pintures corporals, va dur al moviment molts problemes.

Però ja s’havien destapat amb un nou i renovat concepte de l’art.

Al cinema hi ha exemples de representació del quadre viu en autors com Peter Greenaway, amb pel·lícules com Nightwatching o Luis Buñuel, a Viridiana, on un grup de captaires representa L’últim sopar de Leonardo da Vinci.

També la pel·lícula La hipòtesi del quadre robat de Raúl Ruiz transcorre com un misteri que s’investiga a través d’una sèrie de tableaux vivants.

Si cercam els orígens de les nobles arts del clown al cinema, com no, trobam el més gran, Charles Chaplin, Charlot, i la feina dels artistes de Londres, Gilbert i George, el 1960.

Deien que eren “dues persones i només un artista”, i volien refermar la seva “dualitat individualitzada”. Inadaptats del seu temps, anaven en contra de la moda i també de les expressions artístiques més habituals i expressionistes, de manera que decidiren agafar un altre camí i destacar-se, entre d’altres, com a estàtues d’or, i cantar sobre un púlpit.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF