Sergio Dalma: "A mi m'agraden molt el soul i el blues, però això no ven"

Quan encara ressona el mig milió de còpies venudes dels dos discos Via Dalma, Sergio Dalma torna amb Cadore 33 (Warner, 2014), un àlbum que pren el títol del carrer de Milà on és l'estudi on l'ha enregistrat. La presentació en directe comença amb dos concerts a l'Auditorium de Palma els dies 14 i 15 de febrer.

Per què has fet aquest disc?

Perquè necessitava fer una cosa inèdita. Després de l'èxit dels dos discos de Via Dalma, com a homenatge a la música italiana, el més fàcil hauria sigut fer un Via Dalma 3, però tenia ganes d'assumir el repte de buscar noves cançons.

¿El repte incloïa també incorporar compositors nous?

Com que jo no sóc autor, sinó intèrpret, sempre hi ha uns compositors que no hi poden faltar, però també m'agrada agafar gent nova. Vulguis o no, això et refresca i et renova.

Com tries les composicions?

Et poses una miqueta en el paper del públic. Quan escoltes una cançó t'ha d'enamorar o t'hi has d'identificar. D'alguna manera t'ha d'atrapar. Moltes vegades escolto cançons quan estic de gira i sempre n'hi ha alguna que m'arriba més. O quan condueixo. Com que visc a Madrid, vinc molt a Catalunya a veure la família. Aquest trajecte molts cops el faig en cotxe i aprofito el temps per escoltar cançons.

Per què les cançons del nou disc no són precisament alegres?

És que normalment les cançons de desamor són més tristes. De tota manera, és cert que és un dels discos meus que té menys cançons rítmiques. Ha costat trobar-les, perquè normalment molts autors et veuen d'una manera i, sí, és veritat que algunes cançons són més tristes. Com diuen a Mèxic, més cortavenas. I moltes vegades això no va amb mi. Hi ha gent que pensa que sóc un paio trist, però en realitat sóc bastant optimista. El que passa és que la gent s'ha acostumat a aquest tipus de cançons que interpreto.

Com et relaciones amb el teu fill a través de la música?

Ell ja té 18 anys i escolta música molt diferent de la meva. Quan fem algun viatge plegats en cotxe, sabem que ell ha de posar una estona la seva música, i ho portem bé. Quan escolta els meus discos li agraden els temes més rítmics. Per exemple, en aquest últim, li agrada més Recuerdo crónico perquè està més a prop del que escolta ell.

¿Viure a Madrid influeix en la teva música?

No, no crec que una ciutat afecti la meva música. Fa 23 anys que visc a Madrid perquè en aquell moment hi tenia tota la banda de músics, i allà hi va néixer el meu fill, però potser avui no em traslladaria a Madrid. És una ciutat que s'ha fet tan gran que a vegades m'angoixa una miqueta, perquè em sento més perdut a la ciutat i ara l'associo més amb la feina. Per això sempre que puc me n'escapo. M'imagino que també és normal: passen els anys i cada vegada tinc més ganes de tornar a Catalunya.

¿Recordes quines cançons cantaves a la discoteca Shadows de Barcelona abans de ser Sergio Dalma?

Sí, són records que no s'esborren. Al contrari, estan molt presents. A més, era l'última cosa que feia com a Josep Capdevila. Érem tan originals que en dèiem Josep Capdevila i la seva Banda Sonora. Vam començar a muntar cançons de Tom Jones, Nino Bravo, Bryan Ferry. Llavors la Laura Simó, que és una gran cantant, em va regalar el disc Blue's de Zucchero. Em va encantar i vam començar a cantar Senze una donna i Con le mani.

¿Escoltar Zucchero és el que va fer que et decantessis per l'estil italià?

Sí. Sempre he escoltat, i segueixo escoltant, molta música italiana, però ell em va agradar perquè va trencar motlles. Va començar a flirtejar amb el blues i el soul i aquesta fusió em va sorprendre.

Quan mires enrere, ¿recordes si estaves ben decidit a fer el que has acabat fent?

Vaig començar als 16 anys cantant amb aquelles orquestres. Vaig recórrer totes aquelles sales de Barcelona, que malauradament moltes han desaparegut. Tot allò va ser una ensenyança molt bona i m'hi sentia a gust. També vaig tenir la possibilitat d'entrar en el món de la publicitat fent jingles. Hi vaig conèixer molts músics amb els quals vam començar a fer maquetes i es va donar l'oportunitat de fer aquell primer disc. ¿Si és la música que a mi m'agrada? A mi m'agraden molt el soul i el blues, però això no ven. Al final vam fer aquestes cançons de pop bastant digerible, i sempre m'hi he sentit a gust.

A qui li cantes ara?

Jo sé quin és el meu públic natural. No puc perdre el cap i fer un disc per a gent de 15 anys. Amb el meu públic hem crescut plegats, tot i que també hi ha gent jove que m'ha descobert amb les cançons de Via Dalma. Però anar a fer alguna cosa pensant en un públic adolescent seria un error.

En els discos segueixes incorporant cançons en català.

Sí, ho fem des del 2003. En aquell moment era difícil convèncer una multinacional, però amb Deixa'm oblidar-te ho vam aconseguir i ara ja és normal. I més en una discogràfica que té grups com Manel.