Rússia: Putin desafia Europa

El president rus, Vladímir Putin, desafia Europa en tots els fronts. Res ni ningú sembla capaç de parar-li els peus. L’acostament d’Ucraïna a Europa i la caiguda del president ucraïnès, Petro Poroixenko, l’any 2014, va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de Putin. Per a ell, Europa i el seu gran soci, els EUA, havien trencat un pacte no escrit que blindava els països a tocar de la frontera russa de la influència occidental. Putin hi va respondre amb l’annexió de la península de Crimea, la desestabilització de les noves autoritats de Kíev, la provocació militar a l’est d’Europa i al mar Bàltic i el seu suport incondicional -davant la més absoluta desesperació d’Europa i els EUA- al president sirià, Baixar al-Assad. I, per si tot plegat no fos prou, va desencadenar una persistent guerra de propaganda que, dins i fora del seu país, situa Europa com l’origen de tots els mals.

Als passadissos de la seu de l’OTAN a Brussel·les no es parla de res més: “Rússia es defineix avui com un règim contra tot el que som i representem”, explica un alt funcionari atlàntic, que, malgrat tot, creu que cal mantenir el diàleg obert i evitar una espiral de confrontació. Però el president rus no ho posa fàcil. Aquesta mateixa setmana ha disparat les alarmes amb el desplegament naval més important des de la Segona Guerra Mundial. L’objectiu: completar l’ofensiva final a Alep i retornar l’últim gran bastió de resistència opositora al president sirià. Això, després d’haver causat una massacre que ja es compara amb la de Grozni o Srebrenica. Fa uns dies, Rússia va vetar una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, presentada per França i Espanya, que condemnava el rol de Moscou a Síria. I així, un dia i un altre, el desafiament pren més aire.

Per ara, la divisió entre els països europeus ha evitat imposar noves sancions a Rússia per la massacre d’Alep, com les que van caure per la guerra a Ucraïna. Confrontació a la UE, tensió nord-sud i est-oest, Brexit… per a Putin, missió acomplerta. 

L'est d'Europa i els Països Bàltics

Amb el passat de la dominació soviètica encara a flor de pell, els països de l’Est d’Europa, i molt especialment els bàltics, recelen de l’escalada de tensió militar que Rússia agita a la seva frontera amb Europa. Caces russos, i fins i tot submarins, campen pels mars Bàltic i del Nord en suposades missions d’entrenament que encenen totes les alarmes en algunes capitals occidentals.

La desestabilització a Ucraïna

L’annexió de Crimea i la guerra a l’est d’Ucraïna és el desafiament més gran que Rússia ha protagonitzat els últims anys a Europa. Li va costar unes sancions que han malmès la seva economia i han comportat un aïllament internacional sense precedents. La pau avança però l’annexió de Crimea ja no sembla que tingui marxa enrere.

La propaganda i la guerra mediàtica

Hi ha mètodes més subtils i altres de més descarats. Els canals d’informació finançats pel Kremlin, amb vocació internacional, s’encarreguen de difondre un ideari anti-Occidental que, de vegades, frega la hipèrbole. Això mentre hackers russos s’encarreguen de rastrejar, i piratejar, comptes i webs sensibles. Ho van fer amb els correus de l’entorn de Hillary Clinton, els servidors de la Fundació George Soros i la cadena francesa de televisió TV5, que van aconseguir fondre a negre amb un atac que, segons els experts, només era un entrenament.

La ultradreta, la connexió política

Les connexions entre la ultradreta europea i Vladímir Putin ja són més que ideològiques. L’eurofòbia i el conservadorisme social coincideixen com a grans punts de trobada a una banda i l’altra dels Urals. I els intercanvis són fluids entre el Kremlin i partits com el Front Nacional francès, el Partit per la Llibertat holandès o el Fidesz de l’hongarès Viktor Orbán, que cita habitualment Vladímir Putin com a model a seguir. Se sap que diners de l’entorn de Putin van arribar a la caixa del Front Nacional de Marine Le Pen, que va avalar l’annexió de Crimea.

La guerra a Síria: el suport a Al-Assad

El president rus, amb interessos a Síria, com la seva base militar al Mediterrani, es va situar al costat del president sirià des del primer moment de l’esclat de la revolta. Ho va fer en contra de l’opinió occidental, que volia veure el derrocament d’Al-Assad, un líder que va respondre amb l’exèrcit al clam per un canvi al país.