La pudor de Telecinco

Divendres a la tarda Paz Padilla s'acomiadava com a presentadora diària de la versió d'estiu del Sálvame . Ha substituït Jorge Javier Vázquez mentre estava de vacances en la tasca d'esperonar les feres del circ de Telecinco. Per tancar el programa de manera emotiva li van regalar un ram de flors i ella va fer un discurs final amb aquella facilitat tan característica que tenen per convertir en un drama qualsevol tràmit. Paz Padilla, que incomprensiblement perdurarà en el càrrec de domadora secundària en el Sálvame regular, es va abraçar a les flors i va destacar el mèrit de l'equip de treball del programa. " Gracias al equipo, pero especialmente al que está detrás de las cámaras. A toda la gente que trabaja aquí cada día y que ustedes no pueden ver desde sus casas. Algunos dicen que este programa es telebasura pero esto es mentira, porque este programa está muy bien hecho y hay grandes profesionales. Esto no es telebasura ". L'afirmació rotunda de Paz Padilla posava al descobert un dels més grans malentesos de la televisió: la tendència a pensar que la teleporqueria està mal feta. I no. Sovint, la deixalla televisiva evidencia grans habilitats mediàtiques. Sálvame i altres programes amb idèntic ADN estan fets des d'un enorme coneixement del mitjà. Tenen ritme, saben crear conflictes permanents, atrapen l'audiència i incrementen les expectatives fins a límits insospitats. Saben jugar la carta del factor sorpresa i dominen la construcció d'esquers per fer badar els espectadors davant la pantalla. No és estrany que espectadors amb criteri i raonament suficient per detectar la deixalla es quedin enganxats observant amb fàstic allò que emeten aquests espais. Per més repugnància que ens generin, alguna vegada hem aguantat més del que ens pensàvem observant amb una ganyota els excrements audiovisuals. És el merding en comptes del zàping. En comptes de canviar de canal, ens hipnotitza en contra de la pròpia escala de valors. La màgia de la porqueria és que a vegades juga amb la capacitat d'astorar-nos o provocar-nos. I després ens escup amb l'enorme sensació de fàstic. Paz Padilla, en canvi, des de la mateixa teleporqueria està convençuda que aquest subgènere televisiu no és el que ella practica sinó un altre (que no va especificar). Considera que és una qüestió de qualitat visual i no pas de continguts. Per ella, aquest engranatge perfecte i massiu de fabricar continguts baixos, morbosos, immorals i ordinaris no és teleporqueria. És ben bé que, al capdavall, l'única merda que fa fàstic és la dels altres.