Societat 04/02/2023

La primera vegada que vàrem ser republicans

L'acollida desigual de les Balears a la I República, fa 150 anys

6 min
Enderroc de la murada davant la Llotja, el 1873.

PalmaEl febrer del 1873, ara fa un segle i mig, ens vàrem colgar monàrquics i ens vàrem aixecar republicans. Gairebé literalment. Perquè, en abdicar el rei Amadeu, incapaç de resoldre una situació caòtica, les Corts, a Madrid, decidiren proclamar la República, per primera vegada a Espanya. Només serien onze mesos i, en un termini tan breu, quatre presidents: els catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall, i els andalusos Nicolás Salmerón i Emilio Castelar, per aquest ordre.

Aquest procés de forts canvis ja s’havia iniciat el setembre del 1868, quan la Revolució ‘Gloriosa’ va fer fora Isabel II, una sobirana d’impopularitat manifesta. A Palma, va ser assaltat i destruït el monument a la reina que havia estat inaugurat només cinc anys abans, en record de la seva visita a les Illes, a la que encara avui es diu plaça de la Reina. Miquel dels Sants Oliver narra, a les seves memòries, que el cap de l’estàtua va anar a parar a unes golfes on feien teatre un grup d’aficionats i que, d’altres peces del monument, “es va treure el passamans de l’escalinata que puja a la platea” del teatre Principal.

Només dos anys durà el regnat d’Amadeu I, fill de Víctor Manuel II d’Itàlia. Ja el 1870, l’Ajuntament de Palma era republicà. Una de les seves actuacions, segons recull la historiadora Eulàlia Duran, va ser la “glorificació” del dirigent de la Germania del 1521 Joan Crespí, amb la instal·lació d’una placa commemorativa a la plaça del Roser i l’encàrrec d’un text laudatori al llavors cronista general del Regne de Mallorca, Pere d’Alcàntara Penya.

L’Ajuntament de Ciutat –relata Oliver– “celebrà sessió al dia següent” de proclamar-se la República i “va suprimir el tractament de ‘senyoria’ per als regidors, adoptant la denominació plutarquina de ‘ciutadà’”. Aquesta expressió es va estendre a la resta de la població: “La ciutat s’anava democratitzant. La denominació de ‘ciutadà’ i ‘ciutadana’ era a tots els llavis, amb la peculiar i mansa ironia dels mallorquins, tant hostils com partidaris del flamant règim”, explica Oliver.

Un efecte gairebé immediat del republicanisme va ser l’esbucament d’un primer tram de les murades de Palma, un quart de segle abans que caigués la resta. Era el comprès entre la porta del Moll (davant la Llotja) i Drassanes, i l’enderrocament va ser reclamat per la multitud, a la plaça de Cort. El llavors batle, Gabriel Oliver, va demanar autorització al govern espanyol: tan ràpida va ser la resposta afirmativa que l’endemà començava la demolició.

L’Estat valencià-balear

A Eivissa, segons conta la historiadora Rosa Vallès, el governador de les Balears va comunicar el canvi de règim al batle de Vila, Pere Calbet. Aquest “confirmava l’acatament de l’ordre, haver-se fet edictes i l’enviament d’oficis als ajuntaments forans per assabentar-ne la població”, i va afegir que “la tranquil·litat continuava inalterada”. Segons l’investigador Joan Prats Bonet, “les files republicanes augmentaren notablement en aquells dies”.

El diari republicà El Menorquín, amb el lema “No més reis ni fronteres!”, assegurava que la proclamació del nou règim s’havia verificat a Maó, Sant Lluís i es Castell “amb el major entusiasme i l’ordre més complet, a pesar de les injustícies que s’havien de venjar, a pesar de les rancúnies de què s’havien fet mereixedors la major part dels nostres enemics polítics”, si bé al Castell “els veïns trencaren el retrat d’Amadeu” i “varen esquinçar i fer a bocins la bandera (...) encara amb l’escut dels Borbons”.

La República, afirma l’historiador Miquel A. Casasnovas, “fou rebuda amb entusiasme pels seus partidaris a Menorca, que la celebraren amb parlaments polítics, festes i manifestacions”. Però, “tal com havia passat amb el rei Amadeu, la República tan sols comptava amb els seus propis devots”, una minoria, i una part dels liberals –abans monàrquics– que s’hi afegiren “per oportunisme”.

Bona prova d’aquella debilitat, assenyala Casasnovas, són els resultats de les eleccions a Corts constituents del maig del 1873, quan tots els diputats electes varen ser del Partit Republicà Federal: Rafael Manera, Antoni Villalonga, Lluc Tortella, Jordi Albis i Julià Suau, per Mallorca; Teodor Làdico, home de negocis descendent de la colònia grega, per Menorca; i Guillem Ramon, per Eivissa i Formentera. Allò cert és que els comicis havien estat boicotejats per l’oposició al nou règim i “l’autèntic guanyador havia estat l’abstenció”. Les municipals del juliol, afirmava El Menorquín, “s’efectuen (...) amb notòria fredor i indiferència (...) per no voler presentar-se la resta dels partits”. A Ferreries es varen haver de repetir, en no comparèixer-hi cap votant.

Al·legoria de la I República, a La Flaca.

Làdico era un “bon home, senzill i modest”, com el va definir Galdós; parlava set idiomes, segons en va dir l’estudiós del Dret José Luis Sampedro Escolar. Francesc Pi i Margall, el segon president de la República, el va designar com a ministre d’Hisenda. Però, en aquelles condicions inestables, només es va mantenir en el càrrec desset dies.

L’Ajuntament de Palma –afegeix Oliver– s’havia adreçat al Govern de la República “demanant que la forma que en definitiva s’acordàs per a ella fos la federal”. No era sorprenent, ja que “federals ho eren, abans de la República, tots els republicans de soca-rel”. És a dir: partidaris d’una organització similar a la dels Estats Units, amb governs i parlaments regionals, més o manco com ara, fet que trencava una política de centralisme des de començament del XVIII.

A les Balears –recull Casasnovas– “es discutia si havien de formar un estat propi” dins la nova estructura federal, “o bé si s’havien d’afegir a un estat peninsular (es parlava d’un estat valencià-balear)”. Com tornaria a passar el 1931 i a la Transició, les illes petites desconfiaven de la major: “El partit federal de Menorca no estava disposat a caure dins del centralisme mallorquí”. Finalment, la Constitució del 1873, que no arribà a entrar un vigor, preveia 17 estats, entre els quals el balear.

La República ho va tenir molt difícil. Els sectors monàrquics no l’acceptaren mai; de fet, els carlistes anaren a la guerra. Els republicans radicals derivaren al cantonalisme, governs locals que declaraven la seva independència de l’autoritat central. ‘El Menorquín’ parlava, el juliol del 1873, de “dues funestes tendències”: aquells que opten per “violentes convulsions” per fer la “revolució social i política” i aquells que persegueixen “paralitzar-ne el curs natural” , “suspenent o ajornant les innovacions i reformes”.

A Mallorca, segons Oliver, els cantonalistes “es trobaren dèbils i aïllats i aquesta tendència no pogué prosperar, ni va trobar atmosfera propícia per seguir els insurgents del sud d’Espanya”. El seu periòdic, El Cantón Balear, “no va aconseguir més que disgusts i processaments dels redactors”. Al Govern, reconeixia El Menorquín, “no li quedaven més mitjans que contrarestar la força amb la força”.

Com la seva continuadora el 1931, la República havia aixecat moltes esperances, entre les quals la supressió de les odiades ‘quintes’, el reclutament militar forçós. Però va ser tot el contrari, a causa de la guerra carlista. Oliver relata com, a començament de setembre, els reclutes que havien de ser embarcats a Palma “varen acudir en tropell a la plaça de Cort”, amb una bandera vermella amb el lema “No més quintes”, i qualcun d’ells armat amb un revòlver. Varen ser dispersats per la Guàrdia Civil.

El pànic va esclatar a Mallorca, un mes més tard, en córrer-se la veu que l’armada cantonalista es dirigia cap a Palma. Relata Oliver que “la desbandada va ser general”, amb gent que s’allunyava de la ciutat per evitar els bombardeigs. Es varen dur a terme “treballs improvisats de defensa” amb “l’emplaçament de canons” i “l’obertura de rases”. Només 250 carabiners, un centenar de guàrdies civils i 480 milicians, voluntaris, integraven la guarnició. Per sort, l’enemic no es va presentar.

La mateixa por, relata Vallès, es va viure a Eivissa, on les autoritats “prengueren fortes mesures de seguretat; per un ban de l’alcalde, tots els homes de 18 a 60 anys quedaven disponibles, la milícia nacional quedà allistada, es formaren companyies de tiradors i també es posà en guàrdia el farer de la Conillera”. Menorca –afegeix Casasnovas– “visqué en estat d’alerta tement un atac de la flota de Cartagena, que s’havia rebel·lat passant-se als cantonalistes murcians”. Però l’invasor tampoc no hi arribà.

La República no va durar gaire. Les sessions de les Corts varen ser interrompudes el 3 de gener del 1874 pel cop d’Estat del general Pavía –el ‘cavall de Pavía’. Com diu Oliver, “ens llevàrem republicans encara i ens colgàrem amfibis, és a dir, ni republicans ni monàrquics”. Tot i que oficialment no s’abolí el règim republicà, de fet el govern el va assolir un altre general, Serrano. I així continuaren gairebé un any més, fins a un altre cop d’un altre general, Martínez Campos, que proclamà rei Alfons XII, fill de l’enderrocada Isabel II. Havia de passar més de mig segle perquè la República i les autonomies tornassin a tocar a la porta.

Dissidència, laïcisme i escola

No va aconseguir la I República –relata Miquel dels Sants Oliver– un suport generalitzat, ni de bon tros. Cita el cas d’un capellà, el pare Figuerola, que a la plaça Major de Palma “es va veure encerclat per un grup de ‘patriotes’ que, entre bromes i veritats”, li reclamaren que cridàs “Viva la República”. “Els va mirar de reüll, amb expressió mefistofèlica” i, per tres vegades, va proclamar “Visca el rei absolut!”. “Va continuar el seu camí”, sense conseqüències.

Oliver també recull que l’Ajuntament de Palma, ja aleshores republicà, el 1872, en la seva “feina secularitzadora i laïcista”, va decidir que els serenos, vigilants nocturns, havien de suprimir la seva habitual expressió “Alabat sia Déu”, “en cantar l’hora”. “Reforma sens dubte transcendental i de substància”, ironitza el periodista i escriptor. Supressió que va ser “motiu d’abominació entre la multitud pietosa o simplement apegada a les tradicions locals”.

“L’administració republicana”, segons indica Rosa Vallès, “es va preocupar així mateix de l’educació”, i a Eivissa “va tractar de donar impuls a les activitats econòmiques”, amb reformes urbanes “i continuant la millora del transport”. A Palma, segons recull el col·lectiu Palma XXI, va destacar el batle Rafael Manera “per iniciatives educatives i sanitàries” i “reformes urbanístiques importants”, entre les quals l’obertura del carrer Conqueridor.

stats