El periodisme cultural és una ampolla: mig plena o mig buida?

Santander¿Escriure i parlar de cultura als mitjans de comunicació passa per un bon moment o cal ubicar-ho a les escorrialles del periodisme, on informació es confon amb publicitat i opinió es barreja amb el deliri egocèntric? Aquesta ha sigut una de les preguntes recurrents del Primer Congrés de Periodisme Cultural, celebrat a Santander divendres i dissabte, en el qual la Fundación Santillana, la Fundación Botín i l’Ajuntament de Santander van convidar una cinquantena de professionals del sector, de premsa, ràdio, televisió i mitjans digitals.

La metàfora recurrent des de la primera taula rodona va ser la de l’ampolla. ¿Els periodistes la veien mig plena o mig buida? ¿Eren de la facció apocalíptica o integrada, és a dir, pessimista o optimista? Hi va haver respostes de tota mena: des de la visió entusiasta de Juan Cruz, director adjunt d’El País ; l’esperit positiu de Sergio Vila-Sanjuán, al capdavant del Cultura/s de La Vanguardia, i la sorprenent candidesa de Berna González Harbour, directora del suplement Babelia des de fa un any i mig -que va reconèixer que encara està aprenent la professió de periodista cultural-, fins a l’audaç perspectiva d’Olga Ruiz, directora de la ràdio digital El Extrarradio: “Nosaltres no tenim ampolla, bevem directament de l’aixeta, perquè sabem que l’aigua continua rajant”.

Hi va haver alguna espurna de combativitat, inaugurada per Peio H. Riaño, redactor en cap de cultura d’El Confidencial. “Des del 1986, quan Javier Solana deia al Congrés de Diputats que ja hi havia les condicions perquè es tirés endavant l’estat cultural, es va optar per celebrar i no qüestionar -va dir-. Portem trenta anys de rentat d’imatge dels interessos aliens a la cultura. El periodisme cultural ha deixat de ser substancial i s’ha convertit en complementari”. Riaño va reclamar que el periodista cultural “no enunciï, denunciï” i que, en comptes “d’amenitzar, queixali”.

Tampoc es va mossegar la llengua Toni Puntí, director d’ Ànima del Canal 33, un programa que serà substituït per un futur magazín cultural que aglutinarà literatura, cinema, teatre i música: “La cultura i la televisió pública són com un matrimoni clàssic, hi pots tenir relacions però han de ser curtes, amb ritme i entretingudes”. Va reconèixer el seu “odi profund” cap a la paraula prescripció i va dir que no s’ha d’anar cap a vendre entrades, sinó aspirar a continuar “mirant, enfocant i explicant”. Xavi Ayén, de La Vanguardia, compartia aquesta opinió: “La meva feina no és augmentar les vendes de llibres, jo explico el que passa, i la lògica comercial no és la que m’interessa. El periodista no ha de ser el catàleg de les editorials, ha d’analitzar el que té al voltant i relacionar-ho com calgui”.

Contra la mediocritat

L’anàlisi del panorama radiofònic va oscil·lar entre el clam desesperat de Manuel Pedraz, de Radio Nacional, al cofoisme de Tomás Fernando Flores, de Radio 3 -que va arribar a dir que la seva emissora era de les úniques que s’havien reinventat perquè havia sabut “escoltar les noves generacions”-, i les eines de supervivència d’El Extrarradio: “Els futurs periodistes haureu de pensar, innovar i esmolar el talent”. Per a Olga Ruiz, “l’amateurisme no es troba únicament en els nous formats, també en les redaccions clàssiques, perquè l’amateurisme és la mediocritat”.

Des del portal Jot Down, Carles A. Foguet va recordar que la seva fórmula els va funcionar “fins ahir, però que demà el projecte es pot enfonsar”: l’èxit dels models és efímer i cal redefinir i reactualitzar constantment els objectius. “Nosaltres fugim de l’actualitat, busquem un cert desordre, no tenim una línia editorial i oferim allò que volem llegir”, va precisar. Marta Peirano, d’Eldiario.es, va ajudar a dibuixar un futur més exigent. “Cal deixar de prioritzar el que és urgent per sobre del que és important”, va dir. I una mica més tard: “Hem de defugir el periodisme institucional que et fa seguir la pastanaga que penja d’un pal”. Peirano va recordar el “got mig buit o mig ple d’aigua que l’artista conceptual Wilfredo Prieto venia a Arco per 20.000 euros: un bon periodista cultural hauria d’anar més enllà de si és una porqueria”. L’objectiu principal del periodista “no és fotre la vida de l’artista”.