Per Setmana Santa, panades per a tothom

PalmaAmb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

Aquesta vacil·lació és del tot habitual. La distinció entre les preposicions ‘per’ i ‘per a’ és una de les qüestions que més dubtes genera a l’hora d’escriure, especialment entre parlants de català oriental, com els de les Illes i de Barcelona. En aquests parlars, la diferència s’ha anat diluint en la llengua espontània, i ‘per’ tendeix a ocupar gairebé tots els contextos. En canvi, en altres varietats, com el valencià i el tortosí, la distinció es manté molt més viva.

En registres formals

En qualsevol cas, en els registres formals de la llengua estàndard es considera pertinent mantenir aquesta oposició. La bona notícia, però, és que no cal memoritzar cap llista interminable de casos: n’hi ha prou de tenir clara la idea general que recull la gramàtica.

D’entrada, ‘per a’ s’utilitza per indicar destinació o punt d’arribada. Quan diem que hem comprat un llibre “per a en Pau” o que de panades n’hi va haver “per a tothom”, el que feim és introduir el destinatari o beneficiari de l’acció. En el fons, hi ha una idea de direcció, de trajecte (encara que sigui abstracte) que culmina en un terme final.

En canvi, ‘per’ s’utilitza, entre altres valors, per expressar la causa o el motiu. És el que trobam en frases com “li varen concedir el premi pel seu darrer llibre” i “feim panades per tradició”. En aquests casos, no hi ha cap destinatari: el complement serveix per explicar per què passa una cosa.

Amb aquesta oposició de base, el dubte inicial es resol sense gaire dificultat. La forma més adequada és ‘per a qui són aquestes panades’, perquè el que es demana és el destinatari. No volem saber per quin motiu s’han fet, sinó a qui van adreçades.

La diferència es percep encara més bé si contrastam frases molt semblants. Així, no és exactament el mateix dir “he fet panades per la família” que “he fet panades per a la família”. En el primer cas, la família es pot interpretar com el motiu (per exemple, perquè tocava, perquè algú ho havia demanat o per compromís). En el segon, en canvi, la família és qui les ha de rebre.

Ara bé, aquesta distinció que funciona de manera bastant neta davant de substantiu es complica quan passam a construccions amb infinitiu. En aquests contextos, la normativa tradicional fabriana establia una distribució més precisa, però també més difícil d’aplicar, potser, de manera intuïtiva.

D’acord amb aquest criteri, cal utilitzar ‘per’ quan l’oració depèn d’un verb d’acció voluntària amb un subjecte agentiu. És el cas de frases com “vàrem telefonar a la mare per parlar-hi una estona” i “l’equip va viatjar a València per jugar un partit de bàsquet”. També és la preposició habitual en expressions metadiscursives (és a dir, quan ens referim al fet de construir el discurs) com ‘per començar’ o ‘per acabar’.

En canvi, s’utilitza ‘per a’ en altres tipus de construccions finals: quan depenen d’un nom (“és un llibre per a aprendre com funciona la geopolítica mundial”), d’un adjectiu o participi (“la sopa de farigola és ideal per a curar el mal de panxa”) i d’un quantitatiu (“no hi haurà prou doblers per a cobrir les despeses”). En aquests casos, la idea de finalitat no està lligada a una acció concreta i immediata, sinó que té un valor més general.

Amb tot, la normativa actual és més flexible. La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans admet que, en aquests contextos amb infinitiu, es pot optar tant per mantenir la distinció com per neutralitzar-la. Això vol dir que tant podem dir que va telefonar a la mare “per parlar-hi” com “per a parlar-hi”, i també podem dir que aquell llibre és “per aprendre com funciona la geopolítica” o “per a aprendre-ho”.

Dues vies possibles

A la pràctica, doncs, això obre dues vies possibles: seguir la distinció clàssica o bé simplificar i usar sempre una sola forma davant d’infinitiu. En tots dos casos, el més important és la coherència: dins un mateix text, convé mantenir el mateix criteri.

Hi ha, finalment, alguns contextos en què ‘per’ i ‘per a’ es poden alternar sense que hi hagi diferències de significat rellevants. És el cas de les expressions d’opinió (“per a mi / per mi ja està bé”) o de certes construccions concessives (“per a l’edat que té / per l’edat que té, està molt bé”). En aquests usos, la tria d’una forma o una altra no altera substancialment la interpretació.

Tot plegat no vol dir que l’ús exclusiu de ‘per’ que feim els parlants de català oriental sigui inadequat en la parla col·loquial quotidiana. Al contrari: és una solució estesa i natural, i en la majoria de situacions el context ja evita qualsevol ambigüitat. Ara bé, quan escrivim, sobretot si el context és formal, tenir present aquesta distinció ens permet ser més precisos, cosa que el qui ens llegeix sempre agrairà.