La nit abans de la Nit de l’Art

PalmaCom a La nit del caçador, a la Nit de l’Art de Palma no s’hi va a socialitzar, sinó a sobreviure. La gràcia principal de la Nit de l’Art és fugir-ne, i per això els organitzadors, que estan en tot, han fixat des de fa uns anys que la nit anterior sigui la de debò, la que recupera el que se suposa que era l’esperit inicial de l’esdeveniment: a saber, una nit en què les galeries d’art i altres espais públics i privats (dedicats a l’exhibició d’art, això sí) obren portes fora d’horari perquè la ciutadania, i no una multitud desaforada, els recorri contemplant les exposicions que s’hi ofereixen. I socialitzant, només faltaria. És la nit prèvia a la Nit de l’Art, i si no sou gaire de visitar galeries i museus, i a més el vostre natural té una mica de retirada al d’un mussol, amb aquesta vetllada teniu art i socialització per com a mínim un any sencer. Perquè naturalment, aquesta nit pensada per evitar la massificació també ja s’ha massificat, però no tant. És una massificació més domèstica i bona de dur que la de l’endemà, una massificació que no arriba a produir víctimes que després puguin pesar damunt la consciència del president del Consell de Mallorca. He rellegit la Bíblia i estic en condicions d’assegurar que enlloc no hi consta que el Creador digués: “Creixeu i massificau-vos”, però això és el que fem els mallorquins, especialment quan hi ha art pel mig. Poses una Nit de l’Art al racó més abscòndit de l’illa i de seguida es massifica prodigiosament, amb aquella gràcia que tenim els mallorquins per massificar-nos. I a Palma més, naturalment. La nostra tendència, ancestral i espontània, a acaramullar-nos uns damunt dels altres s’uneix amb la nostra apetència insaciable per l’art, coneguda a tot arreu. L’hàbitat natural del mallorquí és una exposició d’art, una presentació d’un llibre o una estrena de teatre, especialment quan s’hi té ocasió de socialitzar. El nostre amor per la cultura és tan potent que traspassa fronteres i atreu milions de turistes cada any, que venen encuriosits per veure de prop un poble que du l’art dins les venes i que acaben llançant-se pels balcons, acomplexats de no poder arribar a ser mai tan cultes com nosaltres. Per això la Nit de l’Art se celebra quan ja acaba la temporada, per no acabar d’enfonsar en la misèria cultural els nostres turistes.

Com dèiem, la nit prèvia a la Nit de l’Art encara permet, fins i tot, veure art. A la galeria Pelaires, per exemple, ofereixen la col·lectiva The cave was always there, que reuneix obra de Carlos Irijalba, Rafa Munárriz, N’ Dash, Claudia Peña Salinas, Steven Claydon, Lucas Simoes, Alice Channer i Ricardo Alcaide. Es tracta d’una “proposta atrevida”, que “materialitza un pas més en el procés de renovació programàtica de la sala”. Hi ha una visita guiada i la gent escolta molt concentrada les explicacions de la guia, que assenyala una peça i anuncia: “Ésta es como más moderna”. Un dels artistes també atén obsequiosament el públic i explica en anglès que els materials i els conceptes canvien amb el temps, però que passat i present s’acaben trobant.

Aquesta idea ens consola mentre passam per la Galeria K, una mena de punt de trobada per a ciutadans alemanys que té a la venda un assortiment d’objectes que es poden penjar o col·locar en algun racó, si un té la pretensió que les fotos del rebedor o el bany de casa seva destaquin a la web d’AirBNB. Ja a l’altra banda del Born, al carrer de Sant Feliu, tenim ocasió de ser colpits pels balcons d’un casal decorats amb ramells de plàstic, però molt aparatosos perquè ningú no pugui acusar els amos de falsa modèstia.

Hendrik Krawen

La galeria Kewenig, per la seva banda, opta per una mostra d’un sol artista en el qual confia, i amb motiu. Les teles de Hendrik Krawen, que van des dels formats grans als més reduïts, ocupen la sala i l’oratori de l’església dessacralitzada de Sant Feliu amb imatges de l’enorme solitud dels espais industrials: naus, contenidors, vaixells de càrrega. L’altar de l’oratori imposa el seu magnetisme de cosa antiga i bella, i entra en diàleg amb els cels amplis però desolats de Krawen. L’exposició aconsegueix sostreure el visitant a l’enrenou que l’envolta per arribar a persuadir-lo de pensar, una idea retro. Al mateix carrer de Sant Feliu, una vegada superat el tram ocupat pels locals de herr Gerhardt Braun, on tant es venen quadres com làmpades de lava, la galeria Maior ofereix una proposta refrescant, que s’agraeix amb la calor saturada d’humitat que ofega el centre de Ciutat: són les pintures de Carla Arocha i Stéphane Scraenen, un duet d’artistes que pinten a quatre mans, de manera que una acaba els quadres que comença un, i a l’inrevés. Les cortines de rectangles de metacrilat amb què s’ha ornamentat la galeria, que pengen del sostre i tracen diagonals dins la sala, també són fresques i vistoses. Un papalló despistat es posa damunt una de les teles i un visitant li ordena en anglès: “Move!”. Però l’insecte resta impassible. Al costat, dues genuïnes ‘pijes’ de Palma expressen el seu entusiasme per l’exposició: “ Me encannnta”, prorromp una d’elles, carregant tota la força en la segona ena.

Només d’entrar a la galeria Fran Reus trobam el batle de Palma, Toni Noguera, acompanyat pel regidor de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística, Llorenç Carrió, i la coordinadora general de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística, Francisca Niell, que saluden els nouvinguts amb una alegria que fa pensar que són els encarregats de la sala. Aquí també s’hi exhibeix una doble proposta: la d’Isaac Lythgoe, amb Smell summer rain, a la planta de dalt, i la de Julià Panadés, intitulada Tot passa, a la de baix. En conjunt, els dos artistes coincideixen en una mirada tirant a tètrica sobre la realitat, que una experta que ens passa pel costat defineix com “distòpica”. Moments després, podrem veure com el batle Noguera i els responsables municipals de la cultura, el patrimoni, la memòria històrica i la política lingüística resten petrificats davant el que ve a ser la peça més contundent de totes, una instal·lació que consisteix en un sofà col·locat damunt una extensió d’arena bruta, suposadament per asseure-s’hi a contemplar les imatges del videoart que es projecta en una pantalla. Ningú no gosa trepitjar l’arena ni seure damunt el sofà, naturalment, però el videoart es pot veure igualment: consisteix en la imatge d’una post damunt la qual hi ha una sandàlia d’anar a la platja, una llauna de Coca-Cola i un flotador rosa que s’infla i adquireix forma de dofí. Pels altaveus se sent la remor de la mar.

Mateo Maté

Acabam el recorregut al Casal Solleric, on hi ha una gentada que sembla que faci un assaig general de les aglomeracions de l’endemà. De la diversitat de propostes que ofereix el venerable edifici ens fixam, perquè som previsibles, en la de la planta noble, que acull una exposició de Mateo Maté (es diu així) titulada Canon, i que juga amb aquest concepte tan vertebrador com controvertit per a les severes disciplines de l’esperit que són la història i la crítica de l’art. Es tracta d’una col·lecció d’escultures de gran format, fetes en guix, que imiten referents clàssics i renaixentistes molt coneguts però afegint-hi defectes o anomalies: hi ha atletes vells, venus amb sobrepès, efebus transgènere i fins i tot un centaure invertit, amb el cap d’un cavall i el cos d’un home. Algú lamenta que, posats a fer, no tingui també el membre viril del cavall (l’artista li ha deixat el modest atribut humà), mentre dues dones s’admiren de les sabates d’una tercera: “I pots caminar amb això?”, pregunta una, francament impressionada. I l’al·ludida contesta: “Quan vull que me mirin, me pos es taconarros”.

Donam la vetllada per finalitzada, satisfets amb la nostra ració anual d’art i socialització, però ignorant que aquell mateix cap de setmana Florència gosaria entrar en competició amb Palma com a capital mediterrània de l’art. Ho teniu bellament il·lustrat a la contra d’aquest diari, al Jo encara diria menys de Julio César Pérez: l’artista sèrbia Marina Abramovic, que inaugurava una exposició al Palazzo Strozzi, va ser agredida per un altre artista, un ciutadà txec que havia pintat un quadre i que el va encastar damunt el cap d’Abramovic. Ella, després de recuperar-se de l’ensurt, va voler parlar amb l’home i preguntar-li per què havia fet allò. “Pel meu art”, va respondre.