Les nines que descobríem el sexe a través del Xat Terra

Enguany, pel meu aniversari, les meves amigues van organitzar una mena de quiz sota la premissa ‘qui coneix millor n’Alba?’. És d’un narcisisme insuportable reconèixer-ho, però és molt probable que jo fos la persona que millor s’ho va passar durant el joc (en el qual, òbviament, no competia). L’enginy de les seves preguntes va arribar al clímax amb el següent enunciat: “Què es dedicava a fer n’Alba els horabaixes quan era petita?”. D’entre les possibles respostes, la que tothom va seleccionar va ser “Mirar Disney Channel i menjar pipes a cals padrins”. I és correcte. Una preocupant bona part dels meus capvespres els vaig dedicar a fer això: restar hipnotitzada davant de la pantalla, sense gaire control ni supervisió, mentre a l’altra punta de la casa la meva padrina feia exactament el mateix.

En aquell moment tenien contractat Canal+, així que anar amunt i avall d’aquell reguitzell de cadenes era un passatemps en si mateix. Només de Disney, en teníem devers tres canals. Després venien Cartoon Network, Nickelodeon, Fox Kids… I com que de tant en tant n’apareixia un de nou, jo mai deixava de tafanejar la programació. Tot i que sabia en quina numeració estaven els que a mi m’interessaven, la meva avarícia sempre m’empenyia a anar una mica més enllà de la frontera infantil, a un terreny desconegut. Les meves curtes expedicions per universos més adults em van dur grans troballes, com els canals musicals: Los 40, Los 40 Latino i la MTV. Botava de l’un a l’altre, esperant trobar el videoclip de la cançó amb què m’acabava d’obsessionar després d’haver-la sentit un cop a la ràdio. My Prerogative, de Britney Spears, va ser una d’elles. Durant setmanes –la vida que aleshores devia tenir un hit– esperava, asseguda a la butaca, que la cantant aparegués conduint aquell Porsche i digués “They say I’m Crazy” per, tot seguit, caure dins d’una piscina. De l’aigua, emergia ballant damunt del capó, quedant ella totalment xopa i jo, bocabadada. El plat fort arribava a la tornada, quan Britney em feia tenir el dit preparat al comandament a distància per, si algú obria la porta, poder canviar tot d’una de canal. A 10 anys, alguna cosa em deia que si volia veure-la remenar el cul davant d’un senyor, semidespullada, amb un fuet a la mà, era millor fer-ho en secret.

Les meves incursions pels confins de la televisió per cable convertien aquell aparell en un univers inesgotable. Aterrar, cada pic, en un canal diferent que encara no coneixia em feia sentir com una exploradora que acabava de colonitzar un nou continent. Si bé vaig acabar trobant sèries a les quals aficionar-me –redifusions de Periodistas i Compañeros–, sovint acabava o bé a llocs decebedors –canals de cuina, pel·lícules de western, documentals–, o bé massa sòrdids, en què l’ensurt em feia apagar la televisió d’un rampell, com si acabàs de cometre un delicte i la Policia m’estigués apuntant amb un focus.

Aviat, però, vaig substituir la pantalla de la televisió per una altra: la del monitor de l’ordinador que em van instal·lar per poder xerrar pel Messenger. El vidre lluminós davant del qual passava les hores havia canviat, mentre que la clandestinitat era la mateixa. Un univers encara més infinit s’obria davant de nosaltres, unes nines adolescents que ja havíem vist na Britney en roba interior fregar-se damunt un llit de llençols de seda. Aleshores va començar a córrer un rumor sobre les coses que podies trobar a la webcam del Xat Terra, de manera que la diversió, amb les amigues, era connectar-se amb algun estrany a qui fer-li creure fantasies, escandalitzar-nos i pixar-nos de riure. Empeses pel morbo, la diversió i la curiositat –les tres úniques pulsions que mouen qualsevol adolescent–, acabàvem com el personatge de na Mila adolescent a la pel·lícula Creatura, d’Elena Martín Gimeno: observant, amb el coll tort, una pantalla on s’insinuaven siluetes misterioses, acompanyades d’unes mans impredictibles, sempre des d’un angle pertorbador.

El despertar sexual de les nines és aquesta cosa maldestra: un intent per trobar el plaer propi en el desig aliè, un dubte que no té consol, un interès censurat. O aquesta és la conclusió a la qual vaig arribar després de llegir el text de Bèsties, el monòleg de l’actriu Monica Dolan, que en català l’interpreta Marta Marco. L’obra planteja el dilema de Lila, una filla sana d’aquesta societat hipersexualitzada que té pressa per ser dona. Amb l’ajuda de la mare, i a vuit anys, la nina aconsegueix operar-se els pits i –més tard– acaba sent violada, com una al·legoria del que suposa ser dona en un món masclista: víctima i culpable alhora. El cas d’aquesta ficció també comença amb una nina que li agrada ballar de manera sexi davant la MTV. I això em fa pensar: en quin moment exacte es torç el camí? On es troba l’equilibri entre llibertat i protecció? Com hem de corregir una sexualitat que adquirim manipulada per defecte?