Neymar es doctora al Paradise
L'aixafaguitarrisme culer, sempre de guàrdia, es va passar l'estiu dient que Neymar era un meló per obrir. Sobre ell, més enllà del preu del seu fitxatge, planaven tres grans dubtes: només havia jugat al futbol a Llatinoamèrica -que tenen un ritme de pilota més lent-, era massa jove i no havia fet un Erasmus a Europa abans d'arribar al Barça. Tan bé que li havia anat a Ronaldo Nazário passar pel PSV abans d'aterrar al Camp Nou. Tan bé que li havia anat a Rivaldo jugar al Deportivo i conèixer el futbol continental abans de venir a completar l'equip de Van Gaal. Neymar Jr., en canvi, volava directe del Santos al Barça i dèiem fins i tot que potser només era un jugador de YouTube. El menysteniment es va anar esvaint a mesura que el davanter brasiler es va anar guarint de l'anèmia, que Martino el va posar de titular i que ell es va anar adaptant al joc de l'equip. La prova de foc -per dir-ho en termes de Joan Maria Pou- era ahir al Celtic Park. Era el seu primer partit de Champions en ambient hostil i ho era, a més a més, el dia que Messi havia deixat l'equip orfe del jugador més desequilibrant de la història. Totes les mirades, doncs, sobre Neymar.
Als 43 segons de partit, sobre la línia de banda, ja s'havia rifat el mateix rival dues vegades, només amb dos tocs. A partir d'aquell moment va demostrar personalitat i talent. Es va carregar l'equip a l'esquena com un veterà i com un autèntic líder. Neymar va entendre la partitura del Barça. I la va interpretar com ningú contra una defensa ultratancada. Va tenir paciència quan va caldre, va canviar de ritme per dintre i per fora, va driblar en l'un contra un, va obrir espais amb passades precises o corrent a la desmarcada descobrint forats verges que ningú no havia imaginat. Neymar, imparable fins i tot amb un nyanyo al cap que el va deixar estabornit, va acabar marejant els placadors escocesos. Al seu marcador li va provocar la groga, al capità Brown la vermella. A partir d'aquell moment, el públic del Celtic Park (" This is Paradise "), el va aücar cada vegada que va tocar la pilota durant la mitja hora que quedava. Lluny d'amagar-se i d'arronsar-se, Neymar encara la va demanar més per encarar i desafiar una defensa cada vegada més cansada i oberta. Així, en un contraatac, va saber-la obrir per Alexis. I ja amb el 0-1 hauria pogut marcar dos gols que tan sols va aturar un inspiradíssim Forster, que el va deixar amb les ganes d'aconseguir una matrícula d'honor. Els aixafaguitarres, així, tindran un argument: Neymar, de cara a barraca, falla massa.
