Montserrat Llor: “Els nazis eren molt perversos i buscaven nois joves”

Dos familiars morts en camps d’internament dels quals la família sabia ben poca cosa van ser l’espurna que va despertar l’interès de la periodista Montserrat Llor pel destí dels últims supervivents espanyols dels camps d’extermini nazi. El 2008 va començar un intens treball de camp per localitzar testimonis com el del boxejador imbatible, el sabater que havia d’arreglar les botes dels seus botxins o l’artista que feia dibuixos a canvi de menjar.

Què tenen en comú els supervivents que has entrevistat?

Uns ideals de lluita contra el feixisme i la valentia per lluitar, per resistir i per sobreviure.

També el silenci va marcar les seves vides.

Sí, després de l’alliberament el silenci era la seva forma de supervivència. L’impacte era tan gran que no hi havia paraules ni adjectius per explicar-ho perquè la gent no els creuria. “Era tan gran la barbaritat que era impossible que ho haguessin fet”, em va dir un dels supervivents, León Arditti, que va ser a Auschwitz amb el germà i entre ells mai van parlar del que hi van viure.

¿Era qüestió d’atzar que uns sobrevisquessin i d’altres no?

Ells n’hi diuen sort. Però també hi tenia a veure la fortalesa física, la fortalesa mental -era millor no tenir família al camp per no patir tant- i la joventut. I també em van explicar que era importantíssim fer veure que treballaves molt quan t’observaven els SS i els capos i dissimular -mai descansar- quan es giraven, per conservar el màxim d’energia possible. I era imprescindible aconseguir una dosi extra de menjar.

Et van explicar les seves estratègies de supervivència.

És el dia a dia d’una vida molt cruel. Alguns van desenvolupar les seves habilitats per poder interessar als nazis. Manuel Alfonso Ortells feia dibuixos pornogràfics a canvi d’una ració més de menjar. El sabater, Francisco Bernal, havia de fer sabates per als nazis i reparar el fuet amb què pegaven als presos, però alhora calçava tots els deportats que podia. Marcelino Bilbao va fer contraban: pujava ampolles d’alcohol de la pedrera i els capos l’ajudaven. I el boxejador, Segundo Espallargas, no va perdre mai a la boxa. Els nazis estaven meravellats per la seva resistència i li deien: “Si perds, aniràs al crematori”.

Alguns testimonis parlen dels experiments mèdics però també es menciona el tema dels abusos sexuals, molt menys coneguts.

D’això en parlen poc i la ferida és forta. Els nazis eren molt perversos i buscaven nois joves. El sabater explica que anaven a la dutxa, miraven els joves i després deien: “Guarda’m aquest noi a canvi de cigarrets”. I molts nois veien que no hi havia més sortida.

De la prostitució tampoc en volen parlar obertament.

És un tema molt sensible. Algunes presoneres ho sabien per referències perquè a elles els rapaven el cap i les deixaven famèliques. “Als homes així els fèiem fàstic”, explicava la Conchita Grangé. La majoria de barracons de prostitució eren de presoneres comunes a les quals s’enganyava amb l’alliberament.

¿Les dones van patir més que els homes?

Sí, hi havia aberracions extres pel fet de ser dona. A les que estaven embarassades les mataven a elles o als nens, i ¿què hi ha pitjor que això? La Conchita diu que encara recorda quan va veure els nazis matar tres nens petits, i a les xerrades que fa a joves els hi explica i els diu que els qui ho van fer podrien ser els seus avis o besavis. “I això -diu- no ho penso oblidar”.

Els queda odi?

N’hi ha que sí, com la Conchita, que diu que no odia les noves generacions però sí els botxins. Però hi ha deportats que ni això. El que tots diuen és que la seva obligació és donar testimoni a les noves generacions.

La majoria dels espanyols que van sobreviure no van poder tornar. Creu que s’han sentit ignorats?

Sí, es consideren els oblidats de la història, d’Espanya especialment. A França els han anat reconeixent i s’han fet commemoracions.

Van poder refer les seves vides?

La Neus Català em va dir: “Què havíem de fer? Doncs viure i no amargar els nostres familiars”. Però crec que el trauma és generacional i que s’hereta, es transmet dels deportats als fills i, sobretot, als néts, que són els que recuperen la història dels avis.

Algun testimoni que t’hagi tocat?

L’Emilio Caballero, que va arribar a Mauthausen el mateix dia i en el mateix tren que l’avi del meu marit. Explica que es va salvar perquè era de Mahora [Albacete] i paleta: els capos van cridar “ maurer commando ”, que és comando de paletes, i ell va aixecar la mà pensant que preguntaven pels de Mahora. La sort i el seu atreviment el van salvar. També em va impactar l’episodi del sabotatge d’armes que em va explicar la Neus Català. Les dones treballaven fabricant les armes que havien d’acabar servint per matar els seus compatriotes, però hi posaven aigua i saliva per sabotejar-les. Si les enganxaven, les torturaven. Eren molt valentes. O l’Elisabet Ricol, que va fer una petita biblioteca itinerant per ajudar moralment les presoneres.