Srećko Horvat: "La fi del món serà com granotes en aigua bullint a poc a poc cada estiu"

BarcelonaEl filòsof i activista croat Srećko Horvat (Osijek, 1983), un dels fundadors del Moviment Democràcia a Europa 2025 (DiEM25) juntament amb Ianis Varufakis, és una de les veus internacionals més autoritzades per parlar de política europea i moviments de protesta mundials, i també sobre la post-Iugoslàvia després d'haver viscut la guerra de prop. Col·labora en mitjans internacionals com el Guardian i Al Jazeera i entre els seus llibres publicats hi ha Després de l'apocalipsi (Arcàdia), que va haver de reescriure per incorporar-hi la realitat pandèmica. Ha visitat Barcelona gràcies al CCCB per participar en un debat sobre Europa.

És encara útil la idea d'Europa, sobretot respecte a les seves reflexions sobre l'apocalipsi?

— Sí, però crec que és hora d'adonar-se que Europa no és líder del món. I això és molt obvi amb l'eterna guerra d'Ucraïna. He estat avisant els últims deu anys, juntament amb Slavoj Žižek i Ianis Varufakis, que Europa està en una profunda crisi econòmica, que té una gran crisi de migració, i els últims anys hem vist que la crisi climàtica hi avança. I la guerra, en la qual Europa s'ha tornat el cadell dels Estats Units o de l'OTAN. Tots aquests problemes ens estan portant a tornar a qüestionar Europa. Però, què és Europa? No és només la Unió Europea. ¿Com pot Europa tenir un futur si no soluciona la crisi econòmica, que vol dir l'augment de desigualtats no només dins els països, sinó també entre el centre i la perifèria? ¿Com pot tenir un futur si no és capaç d'abordar la crisi climàtica, de sostenir els valors proclamats i els ideals de pau i d'estabilitat?

Què és Europa?

— L'origen de la democràcia europea entre cometes és, esclar, Atenes. Però si hi aprofundeixes, veuràs que l'Europa democràtica del 2023 pateix problemes semblants als de la democràcia d'Atenes de fa 2.500 anys, basada en l'exclusió, l'expansió i la desigualtat. L'exclusió de les dones dels processos democràtics, l'exclusió dels esclaus i també dels estrangers. L'expansió en el sentit que la ciutat depenia de les colònies i de l'extracció de recursos. No només Europa està en crisi, sinó que també s'està morint per la caiguda de la natalitat. Tenim una població envellida. Hi ha una falta de força de treball. Alhora, les guerres i la crisi climàtica produeixen més refugiats. Jo vaig ser refugiat també a Alemanya i soc el primer a dir que els refugiats ucraïnesos han de venir, però els d'Afganistan també perquè no ens venen a robar feina, sinó que s'escapen de la guerra que sovint és produïda pel lloc on van, és a dir, Europa.

A Iugoslàvia no va funcionar Europa, oi?

— Això és interessant. L'últim ministre d'Exteriors de la Iugoslàvia socialista abans de la guerra, Budimir Lončar, era un dels impulsors de la idea que Iugoslàvia havia d'unir-se a la Unió Europea per prevenir la guerra. Als anys 90 tenim Toto Cutugno guanyant Eurovisió a Zagreb amb una cançó que celebra el Tractat de Maastricht i la unificació d'Europa. L'any següent hi ha una de les guerres més sagnants d'Europa. I la Unió Europea, per desgràcia, no va ser capaç de prevenir-la. El setge de Sarajevo encara és avui dia el més llarg des de la Segona Guerra Mundial. Trenta anys més tard, soc d'aquesta generació que va viure la guerra els anys 90. Els països encara estan completament fotuts. Iugoslàvia havia sigut líder d'indústria, capdavantera en arquitectura i urbanisme. Avui només tenim turisme. I és un malson. Havent estat ara a Istanbul, vivint en una illa de Croàcia, venint ara a Barcelona, és força depriment veure que en tots els països tenim el mateix tipus de turisme i crec que els està destrossant.

A Després de l'apocalipsi parles de la fi de la civilització. Per què no reaccionem? Som "fills d'Eichmann"?

— Hi ha hagut molts moviments socials, hi ha un moviment creixent de decreixement i hi ha alguns governs progressistes que fan coses, però no n'hi ha prou. El problema és allò que Günter Grass, que és qui fa servir el concepte de "fills d'Eichmann", en diu "la ceguesa de l'apocalipsi", que vol dir que sí, que sabem perfectament que la situació està empitjorant cada vegada més i que en un futur no gaire distant hi haurà 45 o 50 graus de temperatura, però, com va dir William Gibson, el futur està distribuït de manera desigual. En algunes parts del món, durant uns dies o setmanes o fins i tot un mes, tens temperatures molt altes; en unes altres tens inundacions, incendis i guerres. Aquest estiu, a Croàcia, i suposo que a Catalunya, no podies viure sense aire condicionat. I, esclar, tens aire condicionat si t'ho pots permetre. La població pobra s'enfrontarà a problemes enormes l'any que ve. Seran les primeres víctimes de la crisi climàtica i les onades de calor. Ara som a l'octubre. La gent a poc a poc oblida el que ha passat a l'estiu fins a l'estiu vinent. El problema és que la crisi a la qual ens enfrontem suposa moltes amenaces alhora i els humans no tenim la capacitat d'entendre quines són les conseqüències dels nostres actes, i per això Grass parla de la realitat supraliminar, que no subliminar, en referència a alguna cosa que està per sobre de la consciència, com per exemple la bomba nuclear. És tan gran, que és impossible entendre'n les conseqüències.

El primer pas per entendre-ho és canviar la nostra mentalitat, com dius a Poesía del futuro (Paidós), o parant el creixement?

— Les dues coses alhora. És com l'ou i la gallina. Com sabem pel materialisme històric, sovint preconfigurar els nostres pensaments depèn de la nostra situació econòmica. Si no tens una bona situació, no et pots permetre el luxe de pensar en aquests problemes perquè la teva principal prioritat és la supervivència quotidiana. Però també és a l'inrevés. Si no pensem profundament en el que està passant i què implica aquesta crisi i quines són les possibles direccions futures, tampoc podem canviar les condicions materials. La crisi és tan grossa i els problemes són tan nombrosos, que tendim a córrer a solucionar coses. Sona paradoxal, però hem de fer un pas enrere per reflexionar, però també per traçar un futur, perquè crec que el que falta avui no és només criticar i analitzar els problemes. El que realment falta avui és construir el món on ens agradaria viure i que seria sostenible i més just. Crec que falten aquestes visions i que l'actual Unió Europea no les té, per desgràcia.

En l'apocalipsi, hi ha el pallasso de Kierkegaard?

— Sí, el pallasso de Kierkegaard sempre hi és. Es refereix a la història d'un pallasso que va arribar a l'escenari i va advertir l'audiència que hi havia un incendi al teatre. I el que passa és que el públic comença a aplaudir pensant que és una broma. Però crec que el paper de la gent com jo i dels científics climàtics, els activistes, els filòsofs i els pensadors crítics és precisament assumir el paper del pallasso tan ridícul com pot semblar als altres, perquè crec que hem de sorprendre la gent. No hi ha temps per no encarar el problema.

Però com serà la fi del món?

— El problema amb totes aquestes imaginacions apocalíptiques és que estem tan bombardejats per Hollywood, que la gent normalment pensa que la fi del món serà un cometa o un meteorit que xocarà amb el món o una gran inundació o que arribaran extraterrestres, però crec que ens enfrontem a una realitat que ja és aquí, que ja vivim en uns quants llocs del món. La meva por més gran no és el com, si hi haurà una malaltia o una mort sobtada, si serà el càncer. La situació en què ens trobem és exactament com el càncer, una cosa que s'arrossega i es multiplica i que succeeix com les onades de calor. No és que de sobte ens llevem i ens hàgim extingit: serà com granotes en aigua bullint a poc a poc cada estiu. Hi haurà més onades de calor, cada vegada més llargues, el clima subsaharià arribarà a les illes adriàtiques i aquesta part d'Europa es tornarà inhabitable. Però també vull dir que és bonic ser humà, sobretot si tens fills, si tens amics, amor, si tens passió per la fotografia, per la cuina, per l'escriptura. Ser humà és tan difícil com bonic.

Hi ha esperança, doncs!

— No m'agrada el concepte d'esperança. Sempre hi ha esperança, però Max Brod va dir a Kafka: "Hi ha esperança". I Kafka li va respondre: "Sí, esclar, però no per a nosaltres". Hi ha esperança per a nosaltres, però no hi ha tantes esperances per als nens que venen. No m'agrada la paraula perquè no puc esperar que el meu fill tingui un futur millor. No puc seure i esperar que algun polític faci alguna cosa. He d'estar decidit a construir aquest futur. I no és suficient si no ens unim i si això no es converteix en un esforç col·lectiu per construir aquest futur diferent.