"Tenc 15 anys i m'escriuen senyors majors demanant-me si vull un 'sugar daddy'"

Palma“Cada vegada que som a un lloc públic, a un bus o on sigui, sempre hi ha un home mirant-me”. Julieta té 15 anys i parla dels ulls fixats en el seu cos adolescent amb un component sexual; del desig unidireccional d’un adult cap a una menor que no ha completat ni l’ESO. “Passa a qualsevol lloc. De vegades, camín fixant-me en si m’estan mirant, en un estat d’alerta”, afegeix. Li passa amb homes “de qualsevol edat”. Algunes voltes és un “ai, princesa”; unes altres un “ai, que guapa”. I altres és un murmuri de prop; també pot ser directament un crit a distància, sense que hagi mediat cap interacció. “Això et pot passar perfectament amb un padrí. M’han dit ‘puta’ al carrer i em varen voler escopir per dur una falda curta. M’he sentit confosa, enfadada. Per què m’han de dir ‘puta’? Vaig sentir oi”, revela. “Si no estic parlant amb aquesta persona, per què ha d’opinar sobre el meu cos? Si no existeix un context, per què es permet fer això?”, es demana.

“Totes les nines hem viscut situacions similars”, referenda Karla, també de 15 anys. I enumera una reguera d’exemples, comuns en el seu grup d’amigues. “El que és més típic són xiulades, mirades, i tens sort si no comencen a seguir-te. Fa por si vas sola a la nit”. Per Karla “el que és típic” és que li facin “comentaris de tipus sexual”, sobretot si passeja sola. “En grup no em passa tant. Et diuen que volen dur-te al llit o que t’acostis per donar-te un massatge. No sent por sinó oi. I la gent pensa que això ho fan adolescents, però no és així. Són homes grans o directament vells. És tan difícil d’entendre que no tenc la teva edat i que si la tingués tampoc no voldria que et dirigissis a mi d’aquesta manera?”, pregunta retòricament qui afirma quedar-se bloquejada en aquests moments. “Directament, no em surten les paraules. Preferesc fer com que no he sentit res. Si m’ho diu un al·lot més jove, pens: ‘D’acord, ja creixerà’. Si és un home adult, em deman si tindrà família, si pensarà en ella quan va fent aquests comentaris pel carrer”, afegeix.

Per la psicòloga especialista en violències masclistes Alba Alfageme aquest tipus d’experiències “formen part del fet de ser dona”. “Desgraciadament, creixem en un entorn patriarcal que ens cosifica i ens converteix en objectes sexuals. A les adolescents, això les situa en un lloc de por i inseguretat. Ens ensenyen que ser dona és un camí perillós. Aprens que la violència formarà part d’aquest camí i que és natural”, explica l’experta.

Segons Alfageme, no cal anomenar aquestes situacions ‘micromasclismes’ ni ‘microagressions masclistes’. La psicòloga rebutja el prefix minimitzador. “No s’usa en altres camps. Ningú no parla de microracismes ni de microhomofòbies. Només s’aplica en el feminisme”, assenyala i proposa una denominació alternativa: “Violències de baixa intensitat”.

Alba té 15 anys i, com assenyala Alfegeme, s’ha acostumat al fet que els conductors redueixin la velocitat per compassar-se al seu ritme de caminar. Ja no la sorprèn que li xiulin amb el clàxon per cridar la seva atenció o que li diguin floretes que no desitja escoltar. “Al principi m’espantava molt perquè em passa des que tenia 12 anys. Sempre són els mateixos, senyors que poden tenir perfectament 60 anys”, revela. Si va sola, calla; si va en grup, s’atreveixen a fer callar entre totes qui les assetja. Després hi ha les xarxes socials. Com les seves amigues, té el compte d’Instagram tancat, però sí que ha admès amics del seu germà, que no han dubtat a contactar amb ella de manera obertament sexual. “M’han arribat a dir coses molt fortes. Un d’ells va veure una de les meves fotos i em va escriure: ‘La teva cara és perfecta, però li falta alguna cosa’. Quan vaig demanar què, em va respondre: ‘La meva polla a la teva boca’. Ho vaig deixar com a vist. No li vaig respondre”. A TikTok ha rebut directament ofertes pròpies de la prostitució. “M’han escrit senyors grans preguntant-me si volia un sugar i els he bloquejat directament”, revela sobre un terme [‘sugar daddy’] usat per designar homes madurs d’alt poder adquisitiu que compren regals costosos a joves a canvi d’acompanyament o relacions sexuals.

Des de petites, les dones –a diferència dels homes– estan obligades a construir la seva identitat en funció d’episodis com els que relaten Alba, Julieta, Karla i Esther, que es nega a acostumar-se al fet que li toquin el cul quan surt de festa. “M’espant, em gir i no veig ningú. Em qued amb una sensació incòmoda, rara”, confessa.

Adoctrinament

“Pot semblar innocu, però no ho és. Esbiaixa la teva existència. Els nins no creixen aprenent que la vàlua en el seu món serà en funció del seu físic; no sofreixen un adoctrinament en el gènere. Això situa les nines en un entorn desigual de violència directa i simbòlica. Fa que l’experiència de ser dona sigui violenta, incòmoda i dolorosa”, explica Alfageme. En aquest sentit, Julieta no entén per què ella ha d’enfrontar-se a situacions que el seu germà no ha ni de plantejar-se pel fet de ser home, i Yara, també de 15 anys, es planteja el mateix cada vegada que li criden expressions grolleres o reclamen la seva atenció en un sentit sexual. “La primera vegada que em va passar em vaig quedar paralitzada. No sabia com reaccionar. No saps què et pot fer un home molt més gran que tu. Es pensen que ens agradaran les coses que diuen o fan, però res a veure. Si ets una persona que no conec absolutament de res, no tens dret a dirigir-te a mi, i menys cridant-me. És gent gran, molt conscient que som una al·lota jove. I no vull haver d’evitar passar per un lloc perquè algú em diu alguna cosa o per no rebre la teva mirada de desig sexual. Som menor i m’agradaria poder arribar a ca meva, que està entre carrerons, sentint-me segura com el meu pare i el meu germà, sense pensar que hauria de cobrir-me amb una dessuadora. Vull anar per on vulgui, com vulgui i que ningú no em digui res”, diu.

Yara, com la resta de participants d’aquest reportatge, té clar que el focus d’aquesta realitat no ha de posar-se en elles. “Hi ha un relleu generacional, una presa de consciència en les generacions més joves. Identifiquen el problema i són conscients que no l’han creat elles. Saben que no són un objecte sexual i que si les miren així és pel patriarcat. Els joves, no obstant això, no han fet aquest trànsit. Hi ha molta consciència feminista entre elles; mentre que ells són més resistents”, explica la psicòloga Alba Alfageme.

A 12 anys, Júlia plorava en el campament d’estiu perquè al·lots que fregaven la majoria d’edat s’enfilaven per la paret de la dutxa per veure-la nua. A 13 i el seu cos en plena transformació, evitava passar per davant dels bars per no sentir el que aquells homes adults li deien. “Eren crits que no acabava d’entendre què significaven. I el que és curiós és que ells sempre estaven en grup. Ni els cambrers del bar ni ningú no els va demanar que aturassin de fer-ho, que posassin fi a aquest fetitxe per les nines petites”, recorda. Al campament “sentia terror” d’explicar-ho als professors i monitors. Ara Júlia té 17 anys i ha crescut amb l’exemple de la seva mare. Com Julieta, Alba, Karla, Esther i Yara. Escolten com se senten, les animen que contestin als homes i els han il·luminat el camí del feminisme. “No hauríem tingut consciència feminista si les padrines, abans que les mares, no haguessin fet la seva feina. Les llavors són importants. El feminisme ha calat en molts espais i aquesta generació és molt potent”, concedeix Alfageme, abans d’advertir sobre els perills de “la resistència antifeminista, reaccionària” i del “miratge de la igualtat”. “Està tot poc arrelat. Hi ha determinats temes que són gegants amb peus de fang. No només per les polítiques antifeministes sinó pel problema de les masculinitats mal construïdes”, destaca l’experta sobre el fet que aquests avanços de pensament no s’han produït entre els al·lots.

Educar en gènere

Júlia creu que les escoles han d’intensificar els esforços per educar amb un enfocament de gènere. “Es limiten que preparem un mural pel 8-M i que el signem tots després”, resumeix una experiència que considera insuficient per revertir “la por” que els seus companys senten cap al feminisme. “No entenc per què el consideren una amenaça, per què simplement diuen que som unes feminazis boges. No saben argumentar. És molt perillós”, afegeix. Alfageme en resol el dubte: “Els joves són el reflex dels deures de la masculinitat que no s’han fet. Les dones ens hem explicat, parlat i analitzat. Ells, no; i aquesta masculinitat ja els va bé. Construir-ne una de nova és molt complicat i l’alternativa no els interessa perquè senten que perdran privilegis. Hi ha un descompassament molt bèstia entre els dos gèneres”.

D’altra banda, han trobat a les xarxes socials “un espai perfecte per pol·linitzar missatges com el de la supremacia del femellisme”, una tesi segons la qual la dona intenta imposar-se a l’home. “Per a mi el feminisme és igualtat”, repeteixen totes les adolescents participants en aquest reportatge, igual que coincideixen en el mur que es troben per transmetre aquesta idea als al·lots de la seva edat. Segons Alfageme, existeix “tot un relat de l’extrema dreta” que utilitza un llenguatge emocional per “reforçar prejudicis i mites com una manera més fàcil d’entendre el món en lloc de desconstruir-lo”. D’aquí senten el “vertigen del gènere”, de no saber cap a on dirigir-se perquè no existeixen referents. “La realitat feminista ofereix el privilegi de viure en igualtat. El sistema patriarcal exerceix violència contra els mateixos homes. Hem de trobar la fórmula perquè diguin que aquesta masculinitat tòxica no els ajuda a viure, que aquesta renúncia ens permetrà tenir més diversitat”, afegeix l’experta. I a 15 anys, Alba protesta: “Ens diuen boges i ens diuen que les feministes van avui més enllà de la igualtat”. Llavors, remata Julieta: “Tenen una idea equivocada del feminisme. Es tracta de corregir les injustícies”.