Sé més de la vida de Maria Pombo que de la d’aquella amiga de la infància

Palma“Qui és tota aquesta gent?”, em deman mentre mir la darrera publicació del meu amic a Instagram. Són fotos d’un dinar que va fer ahir migdia a ca seva, amb les que supòs que ara són les seves persones de confiança. De sobte, el nostre vincle es mesura en el nivell de coneixement que tenc d’aquests individus. No se suposa que, com a amiga, hauria de saber amb qui comparteix els dies, la vida, la seva llar? Observ com s’abracen, fan un brindis, riuen. Compar la seva presència amb la meva absència. Ho atribuesc al fet que des de fa anys vivim a ciutats diferents. Però em fa mal pensar que va haver-hi un temps en què l’un formava part de la vida de l’altre. Ara, en canvi, no és que no habitem la vida de l’altre, és que sembla que no n’hàgim estat ni turistes, com diria Bad Bunny.

Em resistesc a reconèixer que –efectivament– el meu amic i jo ens hem distanciat i començ una petita investigació amb l’única intenció de trobar alguna cosa que em digui el contrari. Amb la publicació encara oberta, col·loc els dits damunt d’una de les fotos que ha compartit i hi faig zoom: escrut les cares de totes aquelles persones, mir si hi estan etiquetades i cerc si tenim amics en comú. Definitivament, no conec ningú. Quant de temps ha passat perquè la seva vida hagi estat reemplaçada per una altra totalment diferent de la qual no sé res? No sé si han estat anys o mesos. I això encara em fa sentir més vergonya.

La pantalla del mòbil s’ha convertit en un simulador d’aquelles vides que podria haver viscut, dels moments que m’he perdut, de les persones en les quals m’hauria convertit. Ho experiment també a través dels embarassos de les amigues de la infància, per exemple. Mir aquelles panxes i pens que si fa cinc o deu anys m’haguessin dit que no les veuria créixer no m’ho hauria cregut. Em sent com quan a Frances Ha, Frances –la protagonista– llegeix el blog que la seva millor amiga, Sophie, escriu des del Japó, intentant desxifrar si realment és feliç vivint-hi amb el seu marit. Em deman si estan contentes, si tenen por, si finalment hauran triat el nom que sempre deien que li posarien a la seva criatura. I, òbviament, no en tenc la resposta. Les nostres vides s’han separat tant que ara tot això, per jo, només existeix en forma de vídeos de baby shower o gender reveal. Ho sé pels reels que publiquen, com si la seva vida fos un reality show —fals, empaquetat, a discreció. Ha arribat un punt en què, si no fos pels milions d’euros que separen els seus comptes corrents, ja no sabria distingir la seva vida de la de Maria Pombo (ni molt manco dir si en sé més de l’una que de l’altra).

Ens hem quedat pel camí, ens hem abandonat, ens hem deixat anar: tant és. Una altra cosa que té la trentena és que acaba de fer que tot es decanti, que les relacions caiguin pel seu propi pes. Com un punt de no retorn, com un precipici. I també està bé. Encara tenc guardada la publicació que va fer Andrea Gumes amb algunes de les seves cites preferides del llibre Rituales para la amistad, de Jazmina Barrera, Elvira Liceaga i Daniela Rea. “Les amigues ens allunyam i tornam. Els repel·lim i ens atreim com a astres”, diu un dels passatges subratllats, que em consola. A una altra pàgina, es pot llegir un pensament, que m’estremeix: “No tornaré a ser vista de la manera que ella ho feia. Puc dir que una part de mi va morir amb ella”.

Potser és precisament això el que ens fa canviar, el fet de deixar d’existir en la mesura que ho fèiem quan estàvem amb aquella persona. És curiós: on van a parar aquelles versions de nosaltres mateixes que només érem amb aquells amics i amigues que ja no formen part de la nostra vida? Me les imagín com a petites ànimes, condemnades a vagar pels racons del nostre interior. És que ningú s’ha demanat si aquestes parts de la nostra essència eren tan poc importants com per deixar-les anar?