Els voluntaris que vetllen pels cans de Son Reus: "Som els seus salvadors de dues potes"

PalmaDanco té onze anys. És robust, negre i va arribar a la canera municipal de Son Reus víctima d’un doble desnonament. El que va expulsar els seus amos de la llar i al qual el varen sotmetre per no proporcionar-li unes cures mínimes. “Quan el varen trobar jeia entre els seus excrements. Està pràcticament cec. Creim que no havia sortit de casa ni havia vist el sol. Era un ca mort en vida”, explica Daniela, una voluntària suïssa prejubilada que l’observa mentre espera que es decideixi a avançar. L’animal mou una pota i després l’altra. A les de davant, a l’altura dels genolls, té unes protuberàncies rugoses, tumors que no li impedeixen caminar. “És trist dir-ho, però alguns estan millor aquí que amb qui els maltractava”, afegeix. Danco avança i accepta unes “llepolies”, trossets de pinso farcit que la voluntària extreu d’una bossa que ha duit de ca seva. Les seves peülles trepitgen la gespa dels jardins de Son Reus i, ara sí, mou la coa.

Daniela, Ana, Diego, Carla, Lenka, Isa i Joana són alguns dels voluntaris que dediquen el seu temps de manera altruista a passejar i cuidar els cans de Son Reus. En arribar es col·loquen l’armilla taronja que els identifica i sol·liciten als operaris que els treguin l’animal triat. Ana hi va com a voluntària –la seva filla també ho és– dos dies a la setmana. Està, com gairebé tots allà, més interessada a contar la història del seu protegit que la seva. I ella té especial interès a trobar algú que adopti Nika, una mescla de pitbull amb pòinter. Té quatre anys i va ser rescatada d’una casa ocupa. “És un ca maltractat. Té por dels homes”, revela Ana. Els veu com una amenaça, però no la voluntària. Nika es tomba, es retorça i es deixa acariciar la panxa. En els seus avenços, han aconseguit que un voluntari, Manu, també la pugui passejar. “Va arribar amb el seu fill, que era un cadell. A ell el van adoptar i ella continua aquí, esperant que algú amb paciència i tranquil li doni una oportunitat. Jo estava convençuda que tots els cans sortien d’aquí, però alguns tenen mala sort. Ningú es fixa en ells, però nosaltres sempre deim la veritat”, reconeix.

Dir la veritat

La veritat a què es refereix Ana la subscriuen tots els voluntaris. Ells coneixen la història dels cans i n’exerceixen de prescriptors. No enganen quan ve algun possible adoptant i li exposen tant els seus punts forts com els febles, millorables amb uns bons hàbits que comencen a Son Reus. Aclareixen si el ca no hauria de conviure amb un altre, si necessita terreny per descarregar energia o si, com Nika, caldrà que s’esforcin a fons fins a guanyar-ne la confiança després d’un aprenentatge a bastonades.

Rafa de Juan, director de la canera, comença la jornada atenent una de les 500 voluntàries –les dones en són majoria– que atenen les 300 colònies felines censades a Palma. De cadascuna se n’encarrega una mitjana de tres persones que, a més d’alimentar els moixos, traslladen les necessitats o problemes a De Juan. “Fan una feina espectacular. Nosaltres els oferim la recollida dels moixos, l’esterilització i el control sanitari, a més de suport tècnic, legal i de mediació si es produeix algun conflicte”, assenyala el també veterinari, qui dedica els mateixos afalacs als que cuiden els cans. “La seva tasca és inestimable perquè, en treure’ls de les gàbies, aconsegueixen que els animals es facin forts i socialitzin. Alguns arriben aquí i només han conviscut amb una persona. Ells n’afavoreixen un comportament adequat per sortir d’aquí. Sense la seva feina, serien inadoptables”, prossegueix.

La conscienciació, els avenços de la Llei de benestar animal i els recursos facilitats per l’Ajuntament de Palma han revertit les xifres de la canera en els darrers quinze anys. El 2010, Son Reus albergava 6.600 cans, amuntegats fins a cinc per gàbia, i molts malalts de Leishmaniosis i infestats de paparres. D’aquests, 1.500 acabaren sacrificats. Avui no es mata cap animal. De la mateixa manera, el 2010 varen arribar 3.000 cans vagabunds, mentre que el 2024 varen ser 194 sense xip. Només en el darrer any 310 cans varen ser adoptats i 220 moixos. De Juan confia que les possibilitats de sortida augmentin per als animals amb la incorporació a l’equip de la canera d’un entrenador d’animals i d’un etòleg, veterinari especialitzat en el comportament dels animals.

De la bossa de 150 voluntaris reals de Son Reus, una quarantena ho fa de manera activa i continuada. Entre tots, intenten que cadascun dels 75 cans surti a passejar amb la major freqüència possible. Quan els retornen a la gàbia, anoten a una pissarra un treball sistematitzat.

Diego té 63 anys. Sempre li havien agradat els cans, especialment els pastors alemanys i, quan la seva agenda va quedar alliberada fa vuit anys, es va fer voluntari. Als animals que menys surten els dedica hora i mitja. Als que hi estan més acostumats, 40 minuts. Va a Son Reus entre dos i tres dies per setmana i, quan hi arriba un animal nou, s’informa sobre les seves circumstàncies. “No només els passejam, també donam informació, llum per a aquests cans que estan en adopció”, assegura, abans de destacar la tasca dels estrangers que acullen animals i els envien als seus països per tenir una nova vida. “Som moltes persones involucrades i defensam el respecte als animals. Si no vols tenir un ca, no el tinguis. No són una jugueta. No en regalis un. Si no t’hi compromets, compra’t un peluix”, sentencia.

Carla estava esperant complir 18 anys per fer-se voluntària. Va emplenar els impresos amb els seus drets i obligacions i en uns dies ja estava “donant afecte i rebent-ne”. Avui passeja Aza, una pitbull catalogada com a PPP (cans potencialment perrillosos), denominació que requereix la tramitació d’una llicència i aportar documentació específica. Carla és feliç perquè ha aconseguit que una família es fixi en Aza i ve regularment amb el seu ca per enfortir-ne la transició abans de l’adopció definitiva. “Hi ha gent que em demana per què faig això, a un lloc trist. Jo sé que ho és, però si nosaltres no treim aquests cans, ningú no ho farà”, assevera.

Isa es va fer voluntària quan va morir el seu ca i en va lliurar els estris a un refugi. Va a Son Reus sempre que pot perquè se sent realitzada. “Ells t’ho agraeixen, et reconeixen i es posen feliços només veure’t. És enriquidor. Treballam pel seu benestar i tothom hauria de saber que un ca a qui dediques el temps necessari per a la seva adaptació és el més agraït”, prossegueix. Guarda un record molt especial de Romeo, un mestís de bòxer, el primer a qui va passejar. “Ningú s'hi fixava i a mi em va robar el cor des del primer moment. Al final el va adoptar una parella que li ha creat un compte a Instagram [@romeo_mallorca] i s’ha fet voluntària”, explica qui també és tresorera d’Adopta, una de les associacions de voluntaris de Son Reus. Joana n’és la vicepresidenta i defensa que “la majoria de cans són meravellosos i no agressius o problemàtics per haver acabat a una canera”. Per ella, el voluntariat és “enriquidor” i un “motiu d’esperança”.

Col·legis i residències

Fa dotze anys que Miguel Elvira començà a cercar padrins per a cans PPP que enviava a països on els acceptaven i adoptaven. Recaptava fons per costejar-ne els trasllats i va acabar fundant l’associació Peluditos fa una dècada. Ja fa quatre anys que Miguel no passeja cans perquè coordina i organitza altres actes, com xerrades de conscienciació a escoles, desfilades, sortides a residències de gent gran i a parcs amb els cans i, fins i tot, una cursa; tot amb l’objectiu de difondre i conscienciar sobre la importància de l’adopció. Sobretot ara que Son Reus s’ha convertit en “un hotel de cinc estrelles”. “N’han llevat la uralita, hi han posat un sostre i sòl calefactable. Hi ha cans que estan millor ara que on vivien”, celebra al mateix temps que lamenta la facilitat per desfer-se d’un PPP. “La majoria dels cans per adoptar a Son Reus necessiten llicència. Si aquests animals no han estat ben educats és per una irresponsabilitat. Un ca no mossega perquè sigui agressiu sinó per les seves circumstàncies. Els culpables són els amos”, afegeix. La renúncia d’un ca costa només 120 euros, tot i que ara Son Reus obliga a costejar-ne la castració i la vacuna de la ràbia per deixar-l’hi: “Qui paga la taxa i se’n va no té sentiments. Com pots fer això amb un animal que t’ha fet més cas que algun dels teus fills i l’abandones perquè és gran, te n’has cansat o té una malaltia? Els voluntaris som els àngels dels cans, els seus salvadors de dues potes”.

(Si vols fer-te voluntari de Son Reus, clica aquí)