El matancer amb la mascareta

-Mirau d’organitzar-vos i fer cotxada -diu una veu d’home per telèfon-. No convé que aquí s’ajuntin massa cotxes, si passa algú i ho veu... Sempre n’hi ha que passen més gust d’emprenyar el proïsme que d’un sopar, ja m’entens.

-Entesos -diu una altra veu masculina, i pengen.

El que donava ordres era en Colau [nom figurat], l’amfitrió de les matances a les quals assistirem en aquest reportatge, unes matances de l’any de la pandèmia. Quan deia “aquí” es referia a Son Toix [nom figurat], la possessió de la qual ell és el pagès. Intentarà seguir les restriccions ordenades per les autoritats, en Colau, però només ho intentarà, perquè el Govern ha disposat que, a matances, només poden ser deu (en un primer moment havien dit només sis, encara sort que han amollat un poc) i ell ja ha eliminat de la llista d’habituals tots els que ha estat capaç, però encara no li surten els comptes. I, si tothom ve amb el seu cotxe, com fan sempre, s’ajuntarà una cotxada que farà pep. És ver que Son Toix fa un caminoi llarg fins a arribar a les cases, i que una vegada hi han arribat no són bons de veure des de fora, però vatuadell -en Colau sempre amolla qualque flastomia-, sempre hi ha ulls que miren.

En Colau ha estat dràstic i enguany, de la llista de convidats, n’ha eliminat els que venien només per passar el dia a foravila, fer un poc de bulla i -principalment- berenar, encara que alguns així mateix feien feines poc o gens delicades, com traginar poals d’aigua o fer anar la capoladora. A ell ja li agrada que vengui tothom que vulgui (ens hem d’entendre, mentre siguin família o amics), però si no pot ser no pot ser, i no val la pena jugar-se-la: creure és criança i tothom ho ha d’entendre, això. Ara bé, el que no pot fer és dir a les seves tres germanes -Antònia, Catalina i Margalida [noms figurats]- que no venguin. I, si venen elles, venen els cunyats -Tolo, Tato i Tito [noms figurats]. Per sort n’hi ha dos, de cunyats, que així mateix serveixen per pastar la sobrassada, i dues germanes que saben omplir budells. Però comptat i tornat a comptar, no baixarem de ser catorze. Començam malament, i això que la intenció era bona.

L’home que rebia les ordres per telèfon era en Toni, que tot just després de penjar ha cridat en Pere, en Pau i en Joan [noms figurats]. Tots són o cosins o tios d’en Colau, i formen, per dir-ho així, el nucli dur: els més destres a l’hora d’obrar el porc, desfer-lo i fer tallades. No hi poden faltar, i a més no hi volen faltar.

El resultat de l’esforç organitzatiu són quatre homes d’envergadura més que considerable, d’entre cinquanta-quatre i vuitanta-tres anys d’edat, encabits dins un Ford Focus en direcció a Son Toix, tots amb la mascareta posada i les mans ben fregades amb gel hidroalcohòlic. Van contents perquè les matances els posen de bon humor. En Toni, que mena el cotxe i és molt d’explicar acudits, en conta un: “Sant Pere li diu al Bon Jesús: ‘Mestre, i per què vàreu posar orelles als homes, si tanmateix no escolten?’. I el Bon Jesús respon: ‘Pere, has de saber que l’any 2020 enviaré una pandèmia a la Terra...’. I Sant Pere es posa content: ‘Ah, i voleu dir que aleshores sí que escoltaran’. I el Bon Jesús: ‘No, però hauran de menester les orelles per aguantar-se la mascareta’”. Tots riuen.

Justament aquell dia plou, per fer-ho més complicat: si no plogués, haurien pogut disposar tot el calaportal a la clastra, i així haurien estat a l’exterior i molt més amples. Han acabat muntant l’obrador al que un temps va ser la païssa, que així mateix és un espai grandet, però entre les taules de fer tallades, la de pastar, els cossis, els poals, les brulloles, la capoladora i tota la pesca, s’arriba a fer petit. Parlant de petits, les germanes no han mirat prim i s’han presentat amb els seus fills d’entre sis i setze anys: els petits es dediquen a fer impertinències als cans i als moixos, mentre els adolescents s’han assegut a un racó amb cara d’oi. En Colau passa una penada, perquè, d’aquesta manera, de catorze hem passat a vint, exactament el doble del que permet la normativa, per molt que n’Antònia, com a germana gran, hagi decretat que -sempre segons ella- els menors d’edat no compten a efectes covid. No és això el que ell ha sentit, però vaja: els seus fills ja en tenen més de vint i precisament el coronavirus els ha servit d’excusa perfecta per no venir enguany a matances, que segons ells és un rotllo i no en volen saber res: s’estimen més menjar kebabs o hamburgueses.

Possibles riscos

A mesura que els matancers van fent la seva feina, es presenten els problemes. En Toni, en Joan, en Pere i en Pau, a la taula de les tallades, i en Tolo, en Tato i en Tito, a la de pastar, no han aconseguit mantenir ni per un moment la distància de seguretat. En descàrrec seu i en honor a la veritat, s’ha de dir que sí que han dut posades les mascaretes tot el temps, i que abans de posar-se en feina s’han tornat a untar les mans amb el gel hidroalcohòlic. Però quan, a mitjan feina, apareixen la capsa de galletes dolces, la cafetera de setze cafès acabada de fer, i les botelles d’herbes, d’Amassones i de Tres Caires, les mascaretes cauen sense remei fins al coll de cadascun dels homenassos. Passarà el mateix en seure a taula per degustar el frit de matances, que a la germana Margalida li surt com els àngels, però que hauran de menjar asseguts dins les cases, perquè a fora continua plovent i fa trons i llamps i tot. El resultat és que no s’ha evitat ni un dels possibles riscos d’infecció que comportava la trobada, i que si de cas se n’hi ha afegit algun d’extra. I ha quedat palès que les matances formen part del tipus de coses que no són compatibles amb els matisos: o es fan o no es fan, però no es poden fer una mica.